
Jo ho tinc prou fàcil! Només he de pujar sobre la meua Toneta i volar pels carrers en direcció (o contradirecció) del vent. I tu, què faràs hui?
Estava a punt de fer la segona part de “El cielo brillaba” però quan he aplegat al tros amb més interès m’he col·lapsat, i aprofitant que poc a poc intente apropar-me més a la lliure configuració, i m’he instal·lat m’acabe d’instal·lar el “Thunderbird” he redescobert correus electrònics de fa temps.
Entre ells estava aquest que ens envià a la Colla la nostra mestra de dolçaina Eva. Un increïble vídeo, que no és un vídeo qualsevol, sinó un holofonia, o el que és el mateix, un holograma només de so. Per a poder gaudir-ho cal posar-se uns cascos, tancar els ulls i no obrir-los fins al final.
És fantàstic!!
Un día más el cielo brillaba. Apenas podía verse una nube vagando a través de él. El viento de levante refrescaba la tarde y traía sonidos de niños jugando en un parque cercano.
Salió a pasear, sin un rumbo fijo, sin horarios, sin el objetivo de encontrarse con nadie. Simplemente quería caminar y que sus pies decidieran cuál sería el mejor sitio para pararse. A su lado pasaban los bancos, los bordes de las aceras, las señales y semáforos… más tarde los álamos, la gravilla, las matas de florecillas amarillas… pero su cabeza seguía en blanco, sin objetivo fijo, sin nada en que pensar, o quizás evitando pensar en todo.
El cielo empezó a tomar tonos anaranjados, y el ambiente a moverse de forma apresurada anunciando la noche que se acercaba. Se sentó a descansar sobre una piedra y a observar su entorno. A su frente había una vieja nave industrial abandonada. Grafiteros, gamberros y yonkis habían dejado sus huellas. A través de sus vidrios rotos entraban y salían pizpiretas varias golondrinas encargándose de alimentar a su prole. A ambos lados de la nave habían sendos algarrobos, marcas de otro tiempo donde más que un árbol fue un símbolo milenario. Sobre el fondo naranja, rosa, verde y azul eléctrico, las gaviotas volvían a la playa después de pasar el día comiendo en el vertedero comarcal.
No pudo resistir la curiosidad de entrar en la nave y comprobar su interior antes de que todo quedase en penumbra. Mientras se acercaba, la hierba le acariciaba los pies a través de los huecos de las sandalias. La hierba acabó, y el suelo se volvió de cemento. La puerta estaba abierta. Dirigió su mirada al interior y lo primero que vio fue un las formas deformes en el suelo de una rectángulo iluminado con su silueta en medio, y varios haces de luz de los cristales rotos. Continuó adentrándose y forzó la vista para observar que guardaba aquel lugar entre sus muros. Era un lugar amplio, con una única nave principal y varias habitaciones pequeñas al fondo, separadas por múltiples ventanas y un altillo.
A un lado de la sala, antiguas máquinas aguardaban bajo kilos de polvo y telarañas, al otro lado los restos de basura de una rave todavía podían verse (botellas, vasos, papelas vacías…). Lo que más le llamó la atención fue ver en medio de la sala un sofá, cubierto por una sábana, como si fuera lo único que se intentaba preservar. Se acercó al sofá, lo descubrió un Chester de color verde botella con una Fender Mustang Competition del ‘69 azul apoyada sobre él. Dos joyas en medio de la nada con la única proteccción de una sábana.
La sorpresa no acabó allí, se sentó en el sofá y cogió la guitarra. Le faltaban la primera y la quinta cuerda, sin embargo, cuando la tocó estaba afinada.
(continuará…)
Intenta no respirar.
Després que Natxo diguera eixes paraules l’Anna corregué cap a l’armari. Mai no havien imaginat que acabaria passant. Un núvol dens engolia la civilització i trastocava la poca cordura que quedava.
Anna s’havia encarregat de tapar tots els forats de contacte amb l’exterior amb tovalloles humides per tal d’ajornar el màxim possible la seua pròpia transició. Natxo corregué cap al mateix armari on ella estava. Portava a la seua mà dreta una càmera pel tal de filmar els últims moments del que havia sigut la seua vida i deixar-ne alguna emprempta del que havia passat cap al futur.
Anna observava la porta amb por. Un pensament absurd li passà per la ment, anava a acabar els seus dies de conciencia tancada a un armari amb una càmera filmant-la. Qui ho haguera imaginat? Sempre es dibuixaba a si mateixa en un futur com una alegre jubilada, que practicaria esports i participaria en tota mena d’activitats.
Natxo no pensava en el seu fi. Mai s’havia plantejat de quina manera li haguera agradat morir, preferia viure exprimint cada segon de la seua vida. Enlloc de lamentar-se amb el que podria haver sigut, mirava atent els llavis d’Anna. Estava excitada per la por i això havia fet que es fèren més voluminosos i encarnats. Allò li va dibuixar un somriure al rostre que Anna no sapigué com interpretar.
L’armari començava a olorar de manera extranya, a notar-se la presència del núvol tòxic. Ells continuaven mirant-se en silenci, esperant no patir quan aplegara el moment. Fou l’Anna qui trencà el silenci:
- És curiós, fa només una setmana no sabia qui eres, i ara que no sé què em passarà i com acabaré, ni si acabaré morint, l’únic que m’acudeix i m’avelleix és compartir amb tu el meu últim silenci. De vegades són tant reconfortants els silencis…
- És cert, se’ns acava el temps, i és preferible callar a dir qualsevol ximpleria. No obstant, puc demanar-te una cosa?
- Demana
- Puc acomiadar-me de mi abraçant-te a tu? Em despertes tanta tendresa! I a estes altures m’encantaria acomiadar-me envoltat d’uns braços de tendresa.
L’Anna somrigué, s’incorporà cap a davant, i just quan estava a punt d’abraçar-lo li digué:
- Saps què? Que ja no tinc por.
Obrí la porta de l’armari de bat a bat i abraçà al Natxo de forma delicada però ferma, mentre deixava com els seus pulmons s’inundaven d’aquell gas i li besava els cabells. Natxo tractà de dir quelcom, però ella no el sentí.
La càmera l’enregistrà diguent:
- Intenta no respirar.