Intenta no respirar. Cap i cua 3

Intenta no respirar.

Després que Natxo diguera eixes paraules l’Anna corregué cap a l’armari. Mai no havien imaginat que acabaria passant. Un núvol dens engolia la civilització i trastocava la poca cordura que quedava.

Anna s’havia encarregat de tapar tots els forats de contacte amb l’exterior amb tovalloles humides per tal d’ajornar el màxim possible la seua pròpia transició. Natxo corregué cap al mateix armari on ella estava. Portava a la seua mà dreta una càmera pel tal de filmar els últims moments del que havia sigut la seua vida i deixar-ne alguna emprempta del que havia passat cap al futur.

Anna observava la porta amb por. Un pensament absurd li passà per la ment, anava a acabar els seus dies de conciencia tancada a un armari amb una càmera filmant-la. Qui ho haguera imaginat? Sempre es dibuixaba a si mateixa en un futur com una alegre jubilada, que practicaria esports i participaria en tota mena d’activitats.

Natxo no pensava en el seu fi. Mai s’havia plantejat de quina manera li haguera agradat morir, preferia viure exprimint cada segon de la seua vida. Enlloc de lamentar-se amb el que podria haver sigut, mirava atent els llavis d’Anna.  Estava excitada per la por i això havia fet que es fèren més voluminosos i encarnats. Allò li va dibuixar un somriure al rostre que Anna no sapigué com interpretar.

L’armari començava a olorar de manera extranya, a notar-se la presència del núvol tòxic. Ells continuaven mirant-se en silenci, esperant no patir quan aplegara el moment. Fou l’Anna qui trencà el silenci:

– És curiós, fa només una setmana no sabia qui eres, i ara que no sé què em passarà i com acabaré, ni si acabaré morint, l’únic que m’acudeix i m’avelleix és compartir amb tu el meu últim silenci. De vegades són tant reconfortants els silencis…

– És cert, se’ns acava el temps, i és preferible callar a dir qualsevol ximpleria. No obstant, puc demanar-te una cosa?

– Demana

– Puc acomiadar-me de mi abraçant-te a tu? Em despertes tanta tendresa! I a estes altures m’encantaria acomiadar-me envoltat d’uns braços de tendresa.

L’Anna somrigué, s’incorporà cap a davant, i just quan estava a punt d’abraçar-lo li digué:

– Saps què? Que ja no tinc por.

Obrí la porta de l’armari de bat a bat i abraçà al Natxo de forma delicada però ferma, mentre deixava com els seus pulmons s’inundaven d’aquell gas i li besava els cabells. Natxo tractà de dir quelcom, però ella no el sentí.

La càmera l’enregistrà diguent:

– Intenta no respirar.