La mala educació

   Sempre m’ha cridat la atenció la gent que no saluda. Gent amb la que has compartit experiències, moments que ja seran irrepetibles, i que a millor o a pitjor, també t’han configurat com a persona. I un dia decideixen ignorar la teua existència i deixar de saludar-te, tot i que sigues com jo, una senyora de metre setanta sis vestida amb colors cridaners i amb els cabells en constant evolució. Personalment només he retirat el salut després de cansar-me de rebre el silenci com a resposta al meu innocent “Hola!” , però, tot i així, m’he sentit estranya, com si tinguera al grillet xiuxiuejant-me a l’orella que això no estava bé.

Per un moment m’agradaria posar-me al cap d’eixa gent i vore que pensen. Ha de ser quelcom paregut a un “xinxa rabinya, ja no t’ajunte” però amb llenguatge d’adult… pensant-ho bé no crec que ni els aplegue per a poder elaborar-ho més. La situació és encara més pròpia d’un acudit quan es tracta de regidors i regidores d’un ajuntament, amb els quals tractes per diferents motius. Definitivament s’hauria de fer alguna mena de test que certificara les capacitats dels possibles càrrecs públics.

En fi, aquesta cançó vos la dedique a vosaltres, gent que treieu el salut, acompanyada d’una rialla i el desig que sigueu feliços i felices.