Falles Populars i Combatives

   

     Arriben les falles!! No, no m’he tornat boja, sé que estem en gener. De fet, les falles tradicionals porten des de novembre fent presentacions. Però no és de falles tradicionals de les que vull parlar, per a això potser ja n’hi ha massa gent. Vos presente, per si no les coneixíeu, les FALLES POPULARS I COMBATIVES.

Es tracta de gaudir les falles sense ser faller i sense ser coent, ja que qualsevol pot tindre molt de glamur sense haver de lluir l’uniforme oficial, ni seguir el protocol estricte. La novetat, ara que ens intenten limitar la llibertat de compartir i organitzar-se en Internet, és que la replegà utilitza el crowdfunding, a través de la web Verkami.

D’acord, no saps que és el crowdfunding. Consisteix en mecenatge de projectes culturals a través de donacions, adaptades a tot tipus de butxaques, per a les quals els organitzadors programen unes recompenses. Si coneixes “Cremant Muses” o “Enric Valor“, també ells s’han finançat a través d’aquest mètode.

En el projecte de les Falles Populars i Combatives s’ofereixen de recompenses, des de un mocador faller, a ser part de la Cort d’Honor o cantar amb els ESOC (Experimental Smòuquers Of Carxofa) al balcó de Ca’ Revolta. La meua amiga Silvana i jo s’hem inclinat per la última opció i patrocinarem una de les grosses de forma compartida.

Si eres de les que se’n van fugint quan arriba març, pega una ullada a la web i replanteja-t’ho.

Per a fer-te un tastet et deixe “La Mallera Faxor Infantil” dels ESOC.

Anuncis

Per què?!

         Fa vora set anys vaig descobrir aquesta cançó dels Verdcel, i em semblava quasi màgica. L’ambient malenconiós de melodia i lletra em feren fer sentir molt identificada, a mi que sempre tendeix cap a la tristesa, que és la tristesa la que m’espenta a moure’m i gaudir la vida. És tranquil·litzant quan un sentiment injustificat d’aquesta manera potser el motor de totes les coses boniques que puguen passar-te, que et passen perquè tu les provoques, que les provoques perquè no vols ser un cabdell humà sobre un llit, deixant que passe el temps.

El cas és, tornant a la cançó, que pensava que en uns pocs anys passarien aquestes sensacions, que trobaria per fi trobaria el meu lloc, però només he arribat a la mateixa conclusió que els Verdcel, que el meu lloc estarà on jo estiga, que m’agraden aquests remolins de destrucció productiva, de deconstruir (com fan amb el menjar) per tal de trobar l’essència, que no vull canviar.

Pots sentir-la mitjançant el grooveshark punxant l’enllaç del títol de la cançó. Espere que t’agrade.

Títol: Per què?
Grup: Verdcel
Disc: On està el lloc?
Any: 2004

Per què sent la necessitat d’escapar
fugir de la gran ciutat
eixe monstre pelut i gros, ple d’olors
antenes, cables i necessitats?
Serà que no m’hi trobe?
Serà que no desitge estar?

Per què son plens els carrers
de gent que parla sense dir res
que no es planteja res, tot bonic
cor/recte, tot està bé?

Serà que m’equivoque?
Serà que sempre pense mal?

per què em sent un boig?
per què no hi veig clar?
per què pense molt?
per què no puc canviar?

per què em sembla tot fals
per què s’omple el meu cap?
per què tot amagat?
per què no vull canviar?

Control

Si sóc fanàtica d’algun músic aquest és el John Frusciante. La seua història és la d’una estrella de rock de les que pasaran a la història de la música. Potser el coneixes de la seua aportació als Red Hot Chili Peppers, però si en el grup suposa un abans i un després, la seua part en solitari és encara molt més interesant. Les seues vessants experimentals són multisensorials, és capaç de dur-te a un món devastat a cançons com “23 go in to End“, embolicar-te amb acords de guitarres de forma suau com a “Ramparts” o sincerar-se entre el falset i la veu desgarrada acompanyat amb la guitarra, com al video que voràs a aquesta entrada.

A poquet a poquet, s’ha convertit en una de les persones que no conec més importants de la meua vida. Puc recòrrer a ell en moltes situacions anímiques i inclús psicòtiques i sempre m’aporta el contrapunt necessari, tant musicalment com amb les sues lletres. No recorde haver-li fet un homenatge a l’avocador, per això, tot i sabent que puc fer-me molt pesada, crec que ha arrivat el moment. A continuació una de les meues cançons favorites del “Curtains”, “Control”, de la qual vos posse la lletra per a que traduiu al google ;)

It’s not the way I go
It’s not the way I go
No one here hears me
Sick of people knowing me
Life’s confusing me
There’s so much I don’t see
something’s controlling me
It’s no way to live
I haven’t got a thing to give
And those signs trade off
I’m a line from loud to soft
For what I have to say
I wanted to build a stage
I wanted to feel this way
All this things are real
I don’t know my own field
You will prove me wrong
I don’t know one
I see now what I’ve got
It reveals just what is is not
Someday I’ll take it away
There’s nothing for me anyway
Love don’t choose me
Wide don’t see a thing
What I’m saying is now
I don’t know what it’s about
I wander through the dawn
so much goes on
Who will make me run
I admit I might be wrong
These letters shelter me now
I wonder how

L’espill

Aquestos últims dies no he parat de passar situacions repetides. Primer es van succeir en moltes hores i, poc a poc, han anat acostant-se en espai i temps, fins al punt que inclús han aplegat a creuar-se i barrejar-se.

La primera fou la trobada d’una sabata en mig d’un aparcament. Sé que ara pensaràs que seria una de les sabates de disseny d’alguna xica que es passà amb l’alcohol un dissabte a la nit. Però no, era una sabata de senyora major, plana, lletja, prou oberta, la clàssica sabata que es posaria la teua iaia per a eixir a passejar. Deu hores després trobí dues d’un model prou similar (encara que estes podien cordar-se) en un carrer prou allunyat de l’aparcament, i, per si fos poc, al dia següent vaig trobar a un altre lloc la evolució de les sabates anteriors: una bamba. Per un moment vaig pensar que hi havia una onada de iaies que, cansades de contar durant anys i anys el conte de la ventafocs, decidiren passar a l’acció i llançar-se a viure’l. Per això havien deixat les sabates pel carrer i havien anat a ballar vals amb les de cristall amb els seus prínceps blaus.

La segona vegada es va produir la màgia. El mateix dia, a la mateixa hora, es celebraven dues bodes. En totes dues hi havia amics i coneguts, inclús n’hi havia gent amb connexions en totes dues. Una d’elles era d’un company de dos per quatre, corxeres i sostinguts. Cada parella i comitiva eixia aproximadament des del lloc on s’havia de casar l’altra i pel mateix recorregut. Mentres acompanyava com a banda sonora el nuvi fins on es casava, ens creuàrem pel carrer Major amb la núvia, la de l’altra boda. Imatge i reflex es creuaren, una al costat de l’altra, s’intercanviaren els papers i ho trastocaren tot.

La tercera vegada, vingué afectada pel canvi de papers. La casualitat transformà una nit de peli en una de sopar i festa amb un amic. Innocent de mi, acostumada a anar de festa assoles amb amics, no esperava res més que això. I sense adonar-me m’havia clavat en una cita en tota regla. Un joc no buscat, almenys no amb aquelles cartes. Però abans de vorem avocada al conte de la Caputxeta roja, i quan em disposava a eixir, es manifestà el llenyater proposant un pla senzill però molt apetecible, que vaig haver de rebutjar per tal de ser fidel a la meua paraula i me n’aní amb el llop, disfressat de be.

I així, el mateix dia que el reflex travessà l’espill, em trobí amb l’eixida perfecta però amb la persona equivocada i amb la sensació de ser només el personatge d’un narrador enrevessat, envejant les ventafocs de cabells blancs, que estaven per tot arreu, volant més que ballant.