Involució

Ens pensavem que erem la pera llimonera, el G20 en persona ens convidava a una cadira per a que sentirem com parlen els majors.
No he descobert res que ningú no sapiguera, era tot una sit-com de les roïnes, un miratge. Ara els de sempre paguem les conseqüències.

Mentre no paren d’eixir tots els exessos provocats per polítics coents, com el cas Emarsa, l’impresentable gendre del rei, i un etcétera tan llarg com vergonyós, tornem a ser inmigrants, perdent, en molts dels casos, a talents que enriquiran els païssos que els acullen. N’hi ha cinc persones del meu entorn que van a emigrar pròximament a la recerca d’una oportunitat, fugint de la miseria que cada volta està més a prop. La persona que més mal em fa que s’en vaja és el meu cosí major, el qual deixa ací un xiquet de quasi deu anys a qui no sabem si podrem vore tot el volguèrem.

Ell, com ja ho fèren molts altres, creuarà l’Atlàntic d’ací a una setmana, amb la diferència que hem canviat els viatges de setmanes i en vaixell, per els que duren hores i són en avió. La sort del meu cosí és que no va a un lloc alié, sinó al poble de la seua dona, amb la seua extensa i acollidora família política, els quals els tiraran una maneta recorrint a les xarxes socials (no al facebook, ni al twitter, sinó a les tradicionals: família llunyana, veines…). Després de dos anys d’atur, de contractacions quasi pirates que l’han explotat, de neguit, de quasi autocompasió, d’intentar per tots els mitjans tirar endavant la seua família, no els ha quedat altra alternativa.

La meua família és petita, i els cosins som com una pinya. Tindre el David en la distància no va a ser fàcil per a cap de nosaltres, però creue els dits per a no vore’l en molts messos llevat de per l’skype, per que serà bona senyal. Si em deixe dur per les senyals, passaran de l’hivern a l’estiu, quina bona metàfora veritat? A més, van a una terra anomenada Fortaleza, espere que s’els encomane, que tinguen força i tinguen sort, que els done la oportunitat de preocupar-se per què fer el cap de setmana i no com arribar a fi de mes.

Et trobarem a faltar! Molt bon viatge! Molta merda!

El gegant de l’illa

L'illa del gegant...

Diuen que hi ha un país on tots els seus habitants tenen l’alçada de jugadors de bàsquet, els diuen gegants, encara que no són com els gegants de les fàbules. És un país xicotet, composat per moltes illes petites, de clima suau, de vida tranquil·la.

També diuen que, no fa molts anys, en l’illa més petita de totes, hi vivia un jove gegant amb un gran esperit aventurer. Els seus pares moriren quan era menut i l’única família amb qui comptava era una tia que li feia tres visites a la setmana damunt de la seua barca. En el moment de la tragèdia, la tia volgué emportar-se’l a sa casa, però era tant l’amor que el xiquet tenia al seu tros de terra que s’haguera enfonsat en la tristor lluny del seu far.

Durant la seua infantesa i adolescència es dedicà a posar-li nom a totes les plantes i els animals que vivien a l’illa i als seus voltants. Pels matins observava l’eixida del sol, els rajos reflexats a l’aigua, treballava al seu hortet i per la vesprada s’amagava a racons on llegir llibres d’aventures i viatges.

Un bon dia decidí deixar-li a sa tia l’illeta per que en tingués cura d’ella, agarrà una motxilla i s’enfonsà a la mar damunt d’una barqueta que havia sigut un regal d’aniversari no feia molts anys. El pla era navegar fins que s’acabaren les provisions, una vegada acabades baixar a terra. Tenia molt d’interès en conèixer altres persones. A canvi de menjar i beguda els contaria històries de mariners, llegendes de sirenes que solia inventar quan es trobava a soles.

Navegant i navegant aplegà a terra, però no estava a una illa, i els habitants eren prou més baixets que ell. Havia arribat a un gran continent del qual desconeixia el nom i on tenia moltes ganes de quedar-s’hi a viure una temporada.

Continuarà…

Au revoir rutina estival!hello tardor!

Ho sé, com sempre he deixat l’abocador amb menys fem del que hauria de tindre.  Estic rumiant frases per a fer nous cap i cua, però cap no en convenç i m’he bloquejat.

De moment alguna notícia a nivell personal. La primera i més recent és que ja he esgotat el meu temps de becària a l’ajuntament…em dóna prou llastimeta deixar d’ésser part participant de la secta, m’ho he passat genial i he aprés moltíssim. Però tinc un projecte en camí que em té molt il·lusionada , a la meua xilena favorita a València, la Florentina escalfant motors per a començar un nou curs i el 9 d’octubre a la voreta (visca qui inventara la mocadorà!).

Com que amb una única neurona no done a l’abast, vos deixe l’obra d’un altre per a que la gaudiu, i promet tornar amb més relats curts. Què són roïns? Ho sé però, potser algun dia millore, no?

Dia europeu sense cotxes

Tona

Jo ho tinc prou fàcil! Només he de pujar sobre la meua Toneta i volar pels carrers en direcció (o contradirecció) del vent. I tu, què faràs hui?

El cielo brillaba. Cap i cua 4.2

(Si no has leído la primera parte, éste es el enlace)

No sabía que hora podría ser pero ya había oscurecido. Se percató de que bajo su espalda había un cable. El yak de la guitarra. Se asomó sobre el sofá y encontró un pequeño amplificador que estaba enchufado a una regleta que salía del suelo. Lo encendió, conectó el yak y aprovechando la intimidad del momento se marcó unos acordes.

Sentía como su cuerpo renacía a medida que tocaba, como si un impulso eléctrico recorriera sus venas y las llenara de energía, de vitalidad. Le dio más volumen al amplificador y empezó a cantar con todas sus fuerzas. La nave de devolvía el sonido en forma de eco. Cuando paró oyó un aplauso a su espalda.

Una bombilla iluminó las ventanas del altillo. Al cabo de los segundos, apareció a contraluz una silueta masculina asomada tras una de las que había abiertas. No pudo reconocerle los rasgos, sin embargo, adivinó su pelo largo y claro. En hombre permaneció en la ventana y dijo con un acento extranjero:

– Tienes un gran talento, has hecho que esa vieja guitarra grite como hacía mucho tiempo que nadie le hacía gritar.

– ¿Es suya?-respondió- Lo siento, no quería.. pensaba que.. que estaba abandonada.

– No te preocupes, puedes tocarla cuanto quieras siempre y cuando vuelvas a dejarla donde estaba.

– No, si yo.. no quiero molestar.. ye me iba y…

– En serio, no te preocupes toca cuánto quieras. ¿Te importa que baje a sentarme para escucharte? Ese Chester es demasiado cómodo como para quedarse de espectador de pie.

Encogió los hombros, lo que el hombre interpretó como un” me da lo mismo” se adentró en la habitación y despareció de la ventana. Se apagó la luz y en pocos minutos, la luz de un candil iluminaba los pasos del hombre acercándose al sofá e iluminándolo. Lo dejó en el suelo y extendió su mano para presentarse. Se llamaba Grant.

Normalmente le molestaba tocar para alguien, sin embargo, el tal Grant, le transmitía, confianza, serenidad. Le observaba como si fuera Jimmy Hendrix por lo menos, cuando a parte de parar cuando veía que la falta de las dos cuerdas, las melodías eran versiones mal tocadas de grupos míticos.

Le cedió la guitarra y mientras él comenzó a tocar de forma virtuosa, le pasó por la cabeza hacerle algunas preguntas al enigmático personaje de la nave abandonada.

Grant le contó, casi le cantó, que fue había sido un guitarrista de mucho éxito en un grupo que estuvo de moda en el Reino Unido. Que quisieron salir del cliché en el que los habían encasillado y obtuvieron por respuesta el olvido por parte de la crítica y del público. Afortunadamente había ganado el dinero suficiente para poder mantenerse el resto de su vida y dedicarse a disfrutarla, a hacer lo que le apeteciese. Hacía unos meses había llegado haciendo en una furgoneta junto con su Chester y su Fender a aquella nave, había vendido la furgoneta y se había comprado una bicicleta para poder ir al pueblo a comprar, hacer excursiones por la zona… y de momento no tenía fecha de partida fijada.

Pasaron las horas y las compartieron como si fueran viejos amigos regalándose viejas canciones, chistes, horas de conversación sobre nada en concreto y sobre cosas tan importantes como el futuro de la literatura en verso,  y sin darse cuenta, en el exterior los rayos de luz comenzaron a iluminarlo todo. Era la señal de que había llegado el momento de marcharse.

Se despidió con un gran abrazo y le prometió visitarle. Se dirigió al exterior y una vez en la puerta un soplo de brisa fresca matinal le despertó la mirada, tuvo que entornar los ojos para adaptarse a la luz. El cielo brillaba, y aquella noche había sido de las mejores de su vida.