L’espill

Aquestos últims dies no he parat de passar situacions repetides. Primer es van succeir en moltes hores i, poc a poc, han anat acostant-se en espai i temps, fins al punt que inclús han aplegat a creuar-se i barrejar-se.

La primera fou la trobada d’una sabata en mig d’un aparcament. Sé que ara pensaràs que seria una de les sabates de disseny d’alguna xica que es passà amb l’alcohol un dissabte a la nit. Però no, era una sabata de senyora major, plana, lletja, prou oberta, la clàssica sabata que es posaria la teua iaia per a eixir a passejar. Deu hores després trobí dues d’un model prou similar (encara que estes podien cordar-se) en un carrer prou allunyat de l’aparcament, i, per si fos poc, al dia següent vaig trobar a un altre lloc la evolució de les sabates anteriors: una bamba. Per un moment vaig pensar que hi havia una onada de iaies que, cansades de contar durant anys i anys el conte de la ventafocs, decidiren passar a l’acció i llançar-se a viure’l. Per això havien deixat les sabates pel carrer i havien anat a ballar vals amb les de cristall amb els seus prínceps blaus.

La segona vegada es va produir la màgia. El mateix dia, a la mateixa hora, es celebraven dues bodes. En totes dues hi havia amics i coneguts, inclús n’hi havia gent amb connexions en totes dues. Una d’elles era d’un company de dos per quatre, corxeres i sostinguts. Cada parella i comitiva eixia aproximadament des del lloc on s’havia de casar l’altra i pel mateix recorregut. Mentres acompanyava com a banda sonora el nuvi fins on es casava, ens creuàrem pel carrer Major amb la núvia, la de l’altra boda. Imatge i reflex es creuaren, una al costat de l’altra, s’intercanviaren els papers i ho trastocaren tot.

La tercera vegada, vingué afectada pel canvi de papers. La casualitat transformà una nit de peli en una de sopar i festa amb un amic. Innocent de mi, acostumada a anar de festa assoles amb amics, no esperava res més que això. I sense adonar-me m’havia clavat en una cita en tota regla. Un joc no buscat, almenys no amb aquelles cartes. Però abans de vorem avocada al conte de la Caputxeta roja, i quan em disposava a eixir, es manifestà el llenyater proposant un pla senzill però molt apetecible, que vaig haver de rebutjar per tal de ser fidel a la meua paraula i me n’aní amb el llop, disfressat de be.

I així, el mateix dia que el reflex travessà l’espill, em trobí amb l’eixida perfecta però amb la persona equivocada i amb la sensació de ser només el personatge d’un narrador enrevessat, envejant les ventafocs de cabells blancs, que estaven per tot arreu, volant més que ballant.

Au revoir rutina estival!hello tardor!

Ho sé, com sempre he deixat l’abocador amb menys fem del que hauria de tindre.  Estic rumiant frases per a fer nous cap i cua, però cap no en convenç i m’he bloquejat.

De moment alguna notícia a nivell personal. La primera i més recent és que ja he esgotat el meu temps de becària a l’ajuntament…em dóna prou llastimeta deixar d’ésser part participant de la secta, m’ho he passat genial i he aprés moltíssim. Però tinc un projecte en camí que em té molt il·lusionada , a la meua xilena favorita a València, la Florentina escalfant motors per a començar un nou curs i el 9 d’octubre a la voreta (visca qui inventara la mocadorà!).

Com que amb una única neurona no done a l’abast, vos deixe l’obra d’un altre per a que la gaudiu, i promet tornar amb més relats curts. Què són roïns? Ho sé però, potser algun dia millore, no?

Summer Time

És estiu, i com la majoria de la gent, m’estic dedicant a golfejar tot el que està al meu abast. Aquesta és la raó de que tinga el blog tan abandonadet, criatura. Però bo, sempre és millor viure que passar-se la vida esperant que aplegue el moment addient per a fer-ho. O siga que, si és que hi ha algú que llija aquesta porqueria a la qual jo anomene blog, ho sent, si em coneixes crida’m i se n’anirem de quintos o el que calga. De moment un clàsic, i ja vorem quan i en quines circuntàncies torne a apareixer:

Trobada d’Escoles en Valencià

Ahir es celebraren les tradicionals Trobades d’Escoles en València. La nostra,  la de l’Horta Sud fou a Alcàsser i va ser, com prometia una gran festa.

Estiguérem tocant a la cercavila la Colla l’Olivar al complet: les noves incorporacions Pep, Paco i Pau, gent que feia temps que veiem com Pablo i Alberto, i hi hagué gent que ens comentà que habíen sonat molt bé (cosa inaudita!!). A la llarga de la jornada ens acompanyà el Tomàs, un amic del Barri del Crist que és tot un personatge.

Pablo ens convidà a sopar al poliesportiu d’Alcàsser un senyor soparot i després vingué la marxa al concert de “Tres fan ball”, on acabàrem ballant com a possessos. I per si no en teníem prou algú avisà als “pastorets” que hi havia concert d’Sva-ters a Almussafes. I com ve sent tradició després de cada ball dels Tres fan ball, a Almussafes que se n’anàrem a seguir la festa.

Si hem de qualificar la jornada les paraules són im-pressionant.

BBQ

"A Despedida" Lucemar Da Souza

"A Despedida" Lucemar Da Souza

Desgraciadamente no tengo ahora ninguna foto que avale el momento, pero hoy ha sido uno de esos dias que recordaremos siempre, mi gente de Londres y yo: la barbacoa de despedida. Esa era precisamente mi intencio’n, cocinar lo mejor posible para que fuera inolvidable. La prueba del ‘exito del dia es precisamente la carencia de fotos. Teni’amos las manos tan ocupadas que nadie se ha preocupado de guardar mas recuerdo para la posteridad.

Que penita me empieza a dar de no ver a esta gente en estos meses que vienen, pero por otro lado tengo enormes ganas de llegar a casita. Hoy escuche’ la maslceta’ a trave’s de skype, a trave’s de la tele, y casi me parecio’ poder oler la po’lvora. Solo tres dias mas…