#IESLluísVives

             Hui tenia classe d’Estructura i canvi social en les societats contemporànies, a mitja vesprada tenia una reunió de treball al chat d’un google docs, i per acabar la jornada tenia classe de dolçaina. Així que he agarrat apunts, dolçaina, partitures, programa i botellaca d’aigua a una bossa, i el portàtil a l’altra mà, i camí a València m’he posat a llegir el twitter. Després de llegir que havien agredit a alumnes de l’Institut Lluís Vives, que havia hagut sis detinguts, m’he dit, què nassos? Quina mena d’hipòcrita sóc si vaig a classe de “Canvi social” i no recolze els adolescents que protesten per allò que és just?

I m’he plantat al carrer Xàtiva amb tots els meus trastos, buscant alguna cara amiga, ja que estava envoltada de jovenets. Ells assoles havien aconsseguit mantindre tallat el carrer Xàtiva des del matí. I com que cada volta acudiem més gent, s’han llançat a tallar Marqués de Sotelo. Hem vist com la entrada al carrer Xàtiva començava a col·lapsar-se i l’embús era més que evident. Un grup menut, de unes huitanta persones, la major part d’elles adolescents, han aconseguit tallar un dels carrers principals de València.

La polícia         Carrer Xàtiva           Carrer Marqués de Sotelo

Fins ací tot ha anat molt tranquil. S’havia convocat una mani a la porta de la Sub-delegació del Govern, al carrer Colom, i hem decidit avançar entre l’embús cap allà. Ací ha començat la operació, només entrar al carrer, s’han calçat els cascos i amb començat a seguir-nos a pas lleuger, espentant de males maneres la gent cap a la vorera. En una d’elles han tirat un senyor major a terra, just al costat de la vorera, totes s’han girat i els conductors han eixit dels cotxes per a vore què passava. Em avançat quasi correguent carrer Colom amunt fins que s’hem trobat el cordó policial a meitat de carrer.

L’embús    Arranquem       Foto anant cap a Colom    Som a Colom      El cordó policial des de la vorera del Corte Inglés

A partir d’ací la tensió ha començat a pujar. Han continuat espentant a la gent. Els he dit que si no els donava vergonya pegar a xiquets, i damunt m’ha vingut el típic imbécil diguent que no m’entenia, que era de Conca, estava anant avant per intentar provocar-me, i l’ha hagut de parar un company per què es veu que ja volia traure la porra. Hem vist que a l’altre costat del carrer hi havia més gent i hem creuat pel pas de vianants. I a la porta del Corte Inglés, després de vore que no pensaven deixar-nos passar, hem dit, doncs passem pel Corte Inglés. Només entrar han agarrat a uns xavals, un xic i una xica (d’uns 17 i 15 anys respectivament)  i els han intentat tirar fóra. Ells s’han negat i els han llançat a terra. He agarrat a un dels antiavalots del braç i m’ha donat una espentà al braç que m’ha desplaçat quatre passos. He anat a cridar a la premsa per a que enregitraren i els del Corte Inglés havien tancat les portes i l’altra banda ja l’estava custodiant un altre cordó policial. Quan m’he girat tiraven al xic de les rastes i li doblegaven el braç, i he tornat a agarrar al policía del braç, insistint per a que el deixara, i aleshores m’ha tornat a espentar, aquesta volta en el coll. M’ha dit que no em ficara. Com no, no portava identificació.

Els han emmanillat i han anat cap a dins, i he decidit seguir-los. S’ha afegit a mi una dona i un home majors, i un xic enregistrant-lo amb el mòbil. Els han clavat, guiats per un senyor de xaqueta alié al Corte Inglés, a un quartet. Poc després ha vingut l’encarregat, a ui li ho ha explicat tot el senyor secreta de xaqueta. I quant li hem preguntat com El Corte Inglés permet que els utilitzen de “calabós” extra-Estatal i ens ha dit de molt males maneres, que això no era assumpte nostre, i que si teniem cap queixa que ho denunciàrem.

Peguen als xiquets

Aquest és el video del xic que ha entrat.

Després d’això he eixit a fóra a contar-li a la gent el que havia passat, molt nerviosa, amb molta impotència, quasi plorant. A la porta la gent ha seguit protestant, i han intentat anar cap a Sub-delegació per altres carrers. M’he n’anat amb uns amics pel Mercadona que n’hi ha al costat i només entrar hi ha hagut companyes que han dit que no era bona idea. Com jo anava prou camuflà amb tots els meus trastos, he anat a soles cap a Sub-delegació. La porta estava abarrotada de lleteres, i n’hi havia com a mínim quatre antiavalots a cada carrer d’accés. A més a més, anaven armat amb rifles de pilotes de goma.

Sub-delegació      SubdelegacióII       Un amb pistolaca que ha vinvgut a la porta del Corte Inglés  Lleteres a Colom

La gent ha començat a dispersar, però el problema és que no es sabia ben bé on reconcentrar-se, fins que han publicat això.

I hem anat a Jefatura. Allà tornem a començar. Els estudiants mosquejants, cridant. Quan jo he arribat encara hi era la gent a la mateixa vorera, però ha hagut un moment en que la gent ja no cabia i ha començat a ocupar el carrer que la separa de la de enfront. Poc després han vingut dos cotxes a queixar-se i a cridar als de dins, i en questió de deu minuts, els antiavalots de Colom han mogut cap a Jefatura, amb molt d’aire i amb ganes de traure la porra.

Ja estàn ací

Han començat a espentar a la gent que hi havia més a prop de Jefatura, han llançat gent a terra, i com que tots hem començat a cridar, inclús els que no tenien a ningú al davant han tret la porra. Han pegat a un grapat, i detingut a dos xics, a un d’ells hem vist totes com l’han llançat a terra, perque sí, tot i que ja portava les manilles. Un xic ha anat a mirar que passava des de el costat, i un policía ha començat a provocar-lo, espentant-li al pit amb les dues mans. M’he possat en mig i li he tirat a la cara lo valent que era, vacil·lant a un adolescent que només volia mirar. Hem vist gent amb inflamacions a les mans i l’esquena arran de “la benvinguda a Jefatura” del policies.

Una estona després una dona se’ns apropava per tal de dir-nos que anaven a soltar als detinguts, segons la policia, en breu. He intentat esperar un poc, però tant de trato començava a fer-me mal a l’esquena, així que he marxat cap a casa. En una vesprada quatre detinguts, que junt als sis d’aquest matí en fan deu, i la sensació enorme d’impotència i injustícia. Aquest és el meu testimoni. Si voleu recolzar els alumnes del Lluís Vives acudiu demà a les 12:30 a la porta de l’Institut, i demostreu-li als policíes que en som més i tenim més coratge que tot el cos amb els seus equipaments últim model.

Anuncis

Retrovisor

Imatge: CMVida Juvenil

        Ara, que ja som (una altra volta) a l’any on s’acabava el món, que ja porte un quart de segle a les costelles i un poquet més de mala baba (encara que no tant com hauria), em veig capacitada per a fer el repàs a un any que ha sigut de vertigen. Molt probablement a ningú de vosaltres vos interesse com he viscut aquest 2011 que ja hem deixat arxivat, però això que llegeixes no és una altra cosa que el meu abocador, i pensar anar endavant.

Si haguera de posar-li un títol seria “l’any social”. Per primera volta les xarxes, i no només les d’Internet (que també i molt), sinó les xarxes socials tradicionals s’han multiplicat i han produït milers de coses boniques. Juntes, moltes amigues i amics i la flor que ací vos conta, hem intentat gestionar el Festival de Rock d’Alaquàs de forma participativa i donant l’oportunitat de donar-se a conéixer a joves artistes de diferents disciplines, hem generat un col·lectiu d’amants de l’Horta, el cultiu i la alimentació biològica. I aquests projectes continuen en marxa, i amb tot l’entusiasme i energia que és possible posar-li. Es diuen aFRA i Gent de l’Horta. Si seguim amb la sociabilitat, ha sigut un any de primers passos: em llancí a formar-ne part de la política local (tot i isquí escaldada), a formar-ne part de l’Assemblea 15M del meu poble (tot i que també isquí escaldada), i a ser una Sarraïna de pro (aquesta última només m’ha donat que alegries).

Seguint amb les xarxes, amb les que si que tenen que vore amb l’Internet, ha sigut sense lloc a dubtes l’any de Twitter. Hem descobert el poder de difusió que tenim cadascuna, ja siga per a temes d’importància general, o només acudits per a passar l’estona. Twitter m’ha donat la oportunitat de conéixer, virtualment, a gent meravellosa a la qual haguera sigut difícil conéixer d’una altra manera, ha canviat la forma de relacionar-se, horitzontalitzant-la, llevant convencions socials formals per falta de caracters. Per a mi, que em passe més hores pel món que a ma casa, és la forma d’estar connectada de manera quasi immediata amb la realitat (per cert, mil gràcies a la genialitat de qui inventà l’smartphone!)

Enguany he decidit trencar amb càrregues innecessàries que he mantingut per caboteria, comoditat o “tradició”?

He començat a la Universitat presencial, aconseguint així re-motivar-me. Quasi havia oblidat el quelcom especial de la Sociologia, si ja era friqui prepareu-se perquè vaig a donar-vos una pallissa enorme.
M’he reafirmat en la meua individualitat, em calia dur-me alguna galeta per enrecordar-me que també tinc melic, i que no passa res per mirar-se’l de tant en tant.
He assumit que la gent s’emparella/s’ajunta/es casa, i que no són/no volen ser les mateixes i mateixos que coneguérem, la vida gira i gira, ningú no és mateix sempre, i qui sap si no sóc jo qui demà no sóc/no vull ser la persona que he sigut fins ara.
He deixat anar persones com si fóren una branqueta que flota a la corrent del riu, adonant-me que no podem aferrar-nos a tot. Hem de deixar que continuen el seu curs.

Però sobretot he rigut molt i he gaudit més amb coses tan ximples com anar a cantar a l’hort una nit d’entre setmana fins a altes hores de la matinada. He d’agrair-vos a totes les persones que s’heu creuat amb mi, ja siga una o moltes voltes per suportar-me i ensenyar-me a comprendre’m a mi mateixa.

Engeguem un any ple de projectes, que no fa bon color, però al qual no li anem a presentar la derrota amb cobert de plata, haurà tombar-nos moltes voltes abans. Ànims! Podem amb el 2012!

Intolerància

Al meravellós món de twitter pots trobar-te gent de molta mena. Gent divertida el @berbe, el @mandarino_, el @joseba85 … gent amb que te n’aniries de farra com qualsevol assistent al darrer #benimacletuits, o gent intolerant que fa el hooligan aprofitant-se de l’anonimat. Personalment, m’agrada seguir a gent molt diversa per a conéixer altres opinions diferents de les meues, encara que moltes em posen nerviosa, i això fa, però en versió “heavy”,  l’Antoni.

L’amic @Antoni_Mallorca fa un recull diari de hooligans anticatalanistes, i els aguanta amb una paciència de sant. Sincerament, l’admire per això, jo seria més dràstica i els enviaria a la merda a la primera de canvi. És gent, que es basa en l’insult i en el recurs fàcil per tal de desqualificar a l’interlocutor, ja que els seus arguments bassats en el “pèrque sí” no els són suficients. Ell, els repiula i els despatxa amb hashtags com #demòcrates o #etfelicitofill.

Bé, després d’aquesta preciosa introducció per a no iniciats en l’art de piular vaig al cas que m’ocupa aquesta entrada. Hui he llegit això al twitter, i de seguida he pensat que li ho havia de passar a l’Antoni.

Resulta que hi ha anat gent que s’ha dirigit als dependents de la nova botiga d’Apple a València, i no els han pogut (volgut?) atendre en valencià. Com que hui arribaven els fulls de reclamació a la botiga, tot aquell que ha tingut problemes a aquest respecte ho ha estat difonent a twitter. Doncs això al @fjpalacios li ha fet molta i molta pupa. Menys d’un minut després tinc al mòbil “a new update about me”. Jo pensant que era l’Antoni que em responia, veig que no és d’un altre que del mateix crack, el @fjpalacios!

El meu primer impuls ha sigut passar, com diuen a la xarxa, no alimentes al troll! Però allò que ha dit m’ha ofés tant, que m’he dit, vaig a tindre molta més classe que tu, bonico. Aquesta és la nostra conversa íntegra.

heu vist la evolució? El mencione per a ser legal, i li dic demòcrata i tot! es clava a una conversa i comença insultant-me i després automàticament m’inclou al grup de gent que compra a Apple, empresa que em sembla igual que Microsoft, però de bon rotllo i de disseny (ara si, passa per caixa, carinyo). La conversa havia acabat quan s’hem dit bon dia, però m’he dit “reflexionem’hi si us plau, reflexionem’hi”. I torna-li la trompa al xic, ell era l’ofés! Hahahaha! Ja quan m’ha vingut, que si jo l’havia mencionat i ell parlava en “español”, no he pogut evitar riure’m a la seua cara, inclús m’ha donat llàstima. Quan no tinc cap argument ve la mare Espanya a rescatar-me. Pense que les escoles s’hauria d’explicar més bé que és l’Estat-nació, les causes de la seua implementació i les seus conseqüències, les relacions dels centres amb les periferies…però això és un altre tema. El cas és que n’hi ha qui ha patit per mi, per si estava perdent el temps i la paciència. La meua amiga @veronicamokhfi, m’ha dit:

I aleshores, en el meu moment de riure màxim, i per a emprenyament del crack, ha aparegut l’@Antoni_Mallorca per a fer el seu recull.

En fi ha sigut molt divertit, però després de llegir això, tot i còrrer el risc de poder pujar-li les visites, llegeix la seua versió, “Pedro Jota Style” al seu bloc. Sobren les paraules. Et felicite fill!

De reculades i retallades

   És un fet. Ja estem en campanya electoral de les eleccions generalíssimes, com diuen al twitter. Els candidats fan declaracions a diari per tal de donar contingut a les enquestes que encomanen, i tindre així una visió de què és allò que la gent vol que li prometen, en un exercici d’autoenganyament, per a després dur-ho al programa electoral.

En menys d’una setmana hem tingut dues reculades importants, davant d’unes mesures indecents. La primera d’elles va ser el pacte del Consell d’Administració de TVE per tal de poder controlar els continguts de les notícies dels telediaris. La reacció quasi immediata des de twitter va ser la creació del hastag #defiendeRTVE que es convertí en molt poques hores en Tender Topic a Espanya (és a dir, un dels deu temes més comentats), i per on es va difondre, a través de google docs, el manifest del Consell d’Informatius de TVE en contra de la mesura. Al dia següent, la notícia havia canviat. Ara es demanava una rectificació de l’acord: “Què era broma tontos!” Com era d’esperar ningú ha dimitit.

La segona reculada començava amb el següent anunci:

“Si hay algo seguro es que la gente nunca va a dejar de soñar”

El govern central pensà que seria molt bona idea vendre accions de “Loterias del Estado”. Es veu que no hem privatitzat prou empreses públiques (que prometien ser tot avantatges, quant a millora de tarifes per competència, qualitat dels serveis… i que només ha servit per tal de col·locar a polítics de retirada, com ara Zaplana, Rato, Olivas, González…), hem de vendre qualsevol cosa pública que aporte beneficis, sinó, què seria de la empresa amb més beneficis d’Espanya. Sí amigues, el banc Santander de l’amic Botín.

Doncs, no només érem tu i jo els que pensàvem que això ha sigut una mala idea, els inversors, per una volta a la vida estàven d’acord amb nosaltres. Encara que diferents motius. Pots llegir-ho ací.

De vegades tantejar suposa gastar massa diners, no creus?

Anem a per les retallades. Hui he sentit a la ràdio alguna cosa així com “Tablero recortivo”, un recorregut per totes les Comunitats Autónomes que estan fent retallades, una mena de” troba les cinc diferències”, però trista, molt trista. La inmensa tisora que recorreix la península i les illes ens deixa titulars com:

“Ola de recortes en las CCAA: tijeretazos en sueldos, empleos y empresas públicas”

“Los profesores se movilizan en diez CCAA contra los recortes

“Los recortes del PP en cultura acaban con la Mostra de Valencia”

“La Comunidad Valenciana recortará el 10% el sueldo a unos 150.000 empleados”

“Balears y Navarra anuncian recortes por 400 millones”

I podria continuar fins a la sacietat.

S’acabàren els diners i no s’han gastat per a poder tindre al rebost. Pensàvem que havíem patit molt amb la crisi, i cada volta sembla que s’agreuja més, o mira el que deia ahir el “trader” de la City.

S’apropen temps molts foscos senyores, i la única cosa que ens queda és “el derecho al pataleo” i internet. I, de vegades, ni tan sols això.

L’Alzheimer i la crisi

  Ahir fou el dia mundial de l’Alzheimer. Si no estiguera de vacances, haguera organitzat activitats al voltant d’aquest dia al Centre de Dia on treballe. Enguany no és qualsevol dia de l’Alzeimer, sino el dia de l’any mundial per la seua investigació. Encara que, per a mi cada dia és el dia de l’Alzheimer. Conec a persones que han sigut clau al poble, i veig com van apagant-se amb els transcurs dels dies, amb millor o pitjor humor. Però és una de les conseqüències de treballar amb majors, has d’aprendre a acceptar l’avanç de les seues malalties així com la seua mort més endavant, o t’afones.

  Conec moltes formes també de tractar un malalt, que va des de les boletes de cotó en pél a la quasi indiferència, però no és dels malalts ni de les famílies de que vull escriure, sino de les administracions i la seua forma de cobrir les necessitats dels familiars. Amb els majors, com amb els discapacitats, la classificació categòrica no va en funció de les seues habilitats, disfuncions … Es classifica per nivells d’afectació: lleugers, mitjans i profunds.

 Quant a lleugers no hi ha el menor problema, ja que qualsevol mena de teràpia o activitat d’animació per a un públic “estándard” pot adaptar-se a les seues habilitats, aficions, etc. El problema és presenta als termes “mitjà” i “profund”, on és fa una amanida de persones prou difícil de combinar per als professionals (psicòlegs, terapeutes ocupacionals, TASOCS, TISOCS…) Així, els grups de treball estan compostos de persones amb molts i diferents graus cognitius, psicomotricitat fina i grosa, i hem de fer malabarismes per poder fer una activitat apta per a tots. Ara més d’un es preguntarà, doncs per què no feu grups?

  Aquesta és la questió on entra la crisi en joc. La majoria dels recursos es fan més de cara a recollir vots que a prestar un servei, per la qual cosa, les places són insuficients en molts casos, i els horaris dels professionals estan programats quasi exclusivament per a les hores d’atenció als usuaris. Això ja era així en temps de bonança, però ara comencen les retallades. Les administracions, amb deutes astronómics, no es preocupaven de que s’atenguera d’una forma específica i programada als usuaris dels nostres recursos (o s’hagueren preocupat en fer centres més especialitzats – centre d’atenció a les demències, centre d’atenció a malalts amb problemes de motricitat o simplement una ampliació d’horaris i d’espais que permeteren atendre’ls d’una forma més efectiva amb el mateix personal psicosocial-) . Els recursos han estat gestionats, en la seua majoria, per empreses privades, que tot i que traguèren beneficis, estan encarregant-se de pagar les nòmines dels treballadors i les treballadores des de fa messos. El nostre horari era insuficient, estem a la espera de que encara siga més curt.

  Tot i això, a nosaltres ens afecta, però no ens para. Enguany al meu centre hem posat en marxa un programa de teràpia asistida amb animals que ha donat uns resultats molt per damunt d’allò que esperavem aconseguir, i estem preparant més programes d’estimulació cognitiva i de records amb plantes i joves, per tal de poder transmetre la saviesa de les nostres persones majors aban que siga només una record que s’esvaeix.