L’espill

Aquestos últims dies no he parat de passar situacions repetides. Primer es van succeir en moltes hores i, poc a poc, han anat acostant-se en espai i temps, fins al punt que inclús han aplegat a creuar-se i barrejar-se.

La primera fou la trobada d’una sabata en mig d’un aparcament. Sé que ara pensaràs que seria una de les sabates de disseny d’alguna xica que es passà amb l’alcohol un dissabte a la nit. Però no, era una sabata de senyora major, plana, lletja, prou oberta, la clàssica sabata que es posaria la teua iaia per a eixir a passejar. Deu hores després trobí dues d’un model prou similar (encara que estes podien cordar-se) en un carrer prou allunyat de l’aparcament, i, per si fos poc, al dia següent vaig trobar a un altre lloc la evolució de les sabates anteriors: una bamba. Per un moment vaig pensar que hi havia una onada de iaies que, cansades de contar durant anys i anys el conte de la ventafocs, decidiren passar a l’acció i llançar-se a viure’l. Per això havien deixat les sabates pel carrer i havien anat a ballar vals amb les de cristall amb els seus prínceps blaus.

La segona vegada es va produir la màgia. El mateix dia, a la mateixa hora, es celebraven dues bodes. En totes dues hi havia amics i coneguts, inclús n’hi havia gent amb connexions en totes dues. Una d’elles era d’un company de dos per quatre, corxeres i sostinguts. Cada parella i comitiva eixia aproximadament des del lloc on s’havia de casar l’altra i pel mateix recorregut. Mentres acompanyava com a banda sonora el nuvi fins on es casava, ens creuàrem pel carrer Major amb la núvia, la de l’altra boda. Imatge i reflex es creuaren, una al costat de l’altra, s’intercanviaren els papers i ho trastocaren tot.

La tercera vegada, vingué afectada pel canvi de papers. La casualitat transformà una nit de peli en una de sopar i festa amb un amic. Innocent de mi, acostumada a anar de festa assoles amb amics, no esperava res més que això. I sense adonar-me m’havia clavat en una cita en tota regla. Un joc no buscat, almenys no amb aquelles cartes. Però abans de vorem avocada al conte de la Caputxeta roja, i quan em disposava a eixir, es manifestà el llenyater proposant un pla senzill però molt apetecible, que vaig haver de rebutjar per tal de ser fidel a la meua paraula i me n’aní amb el llop, disfressat de be.

I així, el mateix dia que el reflex travessà l’espill, em trobí amb l’eixida perfecta però amb la persona equivocada i amb la sensació de ser només el personatge d’un narrador enrevessat, envejant les ventafocs de cabells blancs, que estaven per tot arreu, volant més que ballant.

Anuncis

Virtual Barber Shop

Estava a punt de fer la segona part de “El cielo brillaba” però quan he aplegat al tros amb més interès m’he col·lapsat, i aprofitant que poc a poc intente apropar-me més a la lliure configuració, i m’he instal·lat m’acabe d’instal·lar el “Thunderbird” he redescobert correus electrònics de fa temps.

Entre ells estava aquest que ens envià a la Colla la nostra mestra de dolçaina Eva. Un increïble vídeo, que no és un vídeo qualsevol, sinó un holofonia, o el que és el mateix, un holograma només de so. Per a poder gaudir-ho cal posar-se uns cascos, tancar els ulls i no obrir-los fins al final.

És fantàstic!!

Septiembre

alaquàs

Se acerca septiembre y estoy emocionada porque llegue. Poco a poco los días empiezan a hacerse cortos, la luz es algo más tenue, y se cierra otro año.

Para mí los años empiezan en septiembre. Acaba el tiempo de relax, de viajes, aventuras, noches sin fin… y vuelven los planes, las expectativas, las ilusiones de cara al tiempo que comienza.

Además, en Alaquàs las fiestas también son en septiembre.  A modo de despedida del tiempo estival, durante más de quince días las calles se llenan de gente, de pólvora, de música, de trajes de todo tipo y todos los tiempos… cada persona aporta su granito para hacer que todo sea disfrute. Siempre he pensado que nuestras fiestas son el legado de nuestros antiguos que las eligieron en estas fechas para despedir el verano a lo grande y reengancharse con un dulce sabor de boca.

¡Tengo tantas ganas de que lleguen las fiestas y de darlo todo en las calles! Pero sobretodo de reencontrarme con la rutina en serio, que hace mucho tiempo que no le veo el pelo y me viene haciendo falta. Es curioso como es siempre la inconformidad la que manda y acabamos echando de menos aquello que mirábamos de forma rancia. En fin.

Septiembre está tocando. ¡¡Toc, toc!!

¡Voy a abrirle!

Trobada d’Escoles en Valencià

Ahir es celebraren les tradicionals Trobades d’Escoles en València. La nostra,  la de l’Horta Sud fou a Alcàsser i va ser, com prometia una gran festa.

Estiguérem tocant a la cercavila la Colla l’Olivar al complet: les noves incorporacions Pep, Paco i Pau, gent que feia temps que veiem com Pablo i Alberto, i hi hagué gent que ens comentà que habíen sonat molt bé (cosa inaudita!!). A la llarga de la jornada ens acompanyà el Tomàs, un amic del Barri del Crist que és tot un personatge.

Pablo ens convidà a sopar al poliesportiu d’Alcàsser un senyor soparot i després vingué la marxa al concert de “Tres fan ball”, on acabàrem ballant com a possessos. I per si no en teníem prou algú avisà als “pastorets” que hi havia concert d’Sva-ters a Almussafes. I com ve sent tradició després de cada ball dels Tres fan ball, a Almussafes que se n’anàrem a seguir la festa.

Si hem de qualificar la jornada les paraules són im-pressionant.