L’espill

Aquestos últims dies no he parat de passar situacions repetides. Primer es van succeir en moltes hores i, poc a poc, han anat acostant-se en espai i temps, fins al punt que inclús han aplegat a creuar-se i barrejar-se.

La primera fou la trobada d’una sabata en mig d’un aparcament. Sé que ara pensaràs que seria una de les sabates de disseny d’alguna xica que es passà amb l’alcohol un dissabte a la nit. Però no, era una sabata de senyora major, plana, lletja, prou oberta, la clàssica sabata que es posaria la teua iaia per a eixir a passejar. Deu hores després trobí dues d’un model prou similar (encara que estes podien cordar-se) en un carrer prou allunyat de l’aparcament, i, per si fos poc, al dia següent vaig trobar a un altre lloc la evolució de les sabates anteriors: una bamba. Per un moment vaig pensar que hi havia una onada de iaies que, cansades de contar durant anys i anys el conte de la ventafocs, decidiren passar a l’acció i llançar-se a viure’l. Per això havien deixat les sabates pel carrer i havien anat a ballar vals amb les de cristall amb els seus prínceps blaus.

La segona vegada es va produir la màgia. El mateix dia, a la mateixa hora, es celebraven dues bodes. En totes dues hi havia amics i coneguts, inclús n’hi havia gent amb connexions en totes dues. Una d’elles era d’un company de dos per quatre, corxeres i sostinguts. Cada parella i comitiva eixia aproximadament des del lloc on s’havia de casar l’altra i pel mateix recorregut. Mentres acompanyava com a banda sonora el nuvi fins on es casava, ens creuàrem pel carrer Major amb la núvia, la de l’altra boda. Imatge i reflex es creuaren, una al costat de l’altra, s’intercanviaren els papers i ho trastocaren tot.

La tercera vegada, vingué afectada pel canvi de papers. La casualitat transformà una nit de peli en una de sopar i festa amb un amic. Innocent de mi, acostumada a anar de festa assoles amb amics, no esperava res més que això. I sense adonar-me m’havia clavat en una cita en tota regla. Un joc no buscat, almenys no amb aquelles cartes. Però abans de vorem avocada al conte de la Caputxeta roja, i quan em disposava a eixir, es manifestà el llenyater proposant un pla senzill però molt apetecible, que vaig haver de rebutjar per tal de ser fidel a la meua paraula i me n’aní amb el llop, disfressat de be.

I així, el mateix dia que el reflex travessà l’espill, em trobí amb l’eixida perfecta però amb la persona equivocada i amb la sensació de ser només el personatge d’un narrador enrevessat, envejant les ventafocs de cabells blancs, que estaven per tot arreu, volant més que ballant.

Anuncis

El vodka i el demà

L’ultima volta que el vaig vore em digué “hasta mañana”, acompanyant el missatge de besos de pel.licula. El dia anterior havia sigut intens i agredolç. El seu caràcter ballava entre la criatura que necessita tendressa i el Bogart que es mou en un món hòstil i actua amb rudessa.

I era ara, que estava actuant com una adolescent davant d’una persona extraordinària,quan m’en recordava d’ell.

Després de maleir la meua memòria, em posí un vodka, i em sentí a reflexionar mentre’s observava la vida al carrer i un predispossat amant quotidià em feia senyes des de la casa d’enfront.

Potser aquest comiat era una mena de malefici que m’inhabilitava per moure fitxa quan algú realment m’importava?

Mentre’s pensava la forma de fer-me entendre el més asertivament possible, així com la reacció més addient a cada possible resposta, m’acabí el vodka i creuí el carrer.

Durant el trajecte ho rumiava. L’última volta que el vaig vore em digué “hasta mañana”!!

Intenta no respirar. Cap i cua 3

Intenta no respirar.

Després que Natxo diguera eixes paraules l’Anna corregué cap a l’armari. Mai no havien imaginat que acabaria passant. Un núvol dens engolia la civilització i trastocava la poca cordura que quedava.

Anna s’havia encarregat de tapar tots els forats de contacte amb l’exterior amb tovalloles humides per tal d’ajornar el màxim possible la seua pròpia transició. Natxo corregué cap al mateix armari on ella estava. Portava a la seua mà dreta una càmera pel tal de filmar els últims moments del que havia sigut la seua vida i deixar-ne alguna emprempta del que havia passat cap al futur.

Anna observava la porta amb por. Un pensament absurd li passà per la ment, anava a acabar els seus dies de conciencia tancada a un armari amb una càmera filmant-la. Qui ho haguera imaginat? Sempre es dibuixaba a si mateixa en un futur com una alegre jubilada, que practicaria esports i participaria en tota mena d’activitats.

Natxo no pensava en el seu fi. Mai s’havia plantejat de quina manera li haguera agradat morir, preferia viure exprimint cada segon de la seua vida. Enlloc de lamentar-se amb el que podria haver sigut, mirava atent els llavis d’Anna.  Estava excitada per la por i això havia fet que es fèren més voluminosos i encarnats. Allò li va dibuixar un somriure al rostre que Anna no sapigué com interpretar.

L’armari començava a olorar de manera extranya, a notar-se la presència del núvol tòxic. Ells continuaven mirant-se en silenci, esperant no patir quan aplegara el moment. Fou l’Anna qui trencà el silenci:

– És curiós, fa només una setmana no sabia qui eres, i ara que no sé què em passarà i com acabaré, ni si acabaré morint, l’únic que m’acudeix i m’avelleix és compartir amb tu el meu últim silenci. De vegades són tant reconfortants els silencis…

– És cert, se’ns acava el temps, i és preferible callar a dir qualsevol ximpleria. No obstant, puc demanar-te una cosa?

– Demana

– Puc acomiadar-me de mi abraçant-te a tu? Em despertes tanta tendresa! I a estes altures m’encantaria acomiadar-me envoltat d’uns braços de tendresa.

L’Anna somrigué, s’incorporà cap a davant, i just quan estava a punt d’abraçar-lo li digué:

– Saps què? Que ja no tinc por.

Obrí la porta de l’armari de bat a bat i abraçà al Natxo de forma delicada però ferma, mentre deixava com els seus pulmons s’inundaven d’aquell gas i li besava els cabells. Natxo tractà de dir quelcom, però ella no el sentí.

La càmera l’enregistrà diguent:

– Intenta no respirar.