Erase and rewind

Ahir em retrobí amb aquesta deliciosa cançó de  The Cardigans, deprés de més de deu anys sense sentir-la.

Gaudeix-la! ;)

Anuncis

Control

Si sóc fanàtica d’algun músic aquest és el John Frusciante. La seua història és la d’una estrella de rock de les que pasaran a la història de la música. Potser el coneixes de la seua aportació als Red Hot Chili Peppers, però si en el grup suposa un abans i un després, la seua part en solitari és encara molt més interesant. Les seues vessants experimentals són multisensorials, és capaç de dur-te a un món devastat a cançons com “23 go in to End“, embolicar-te amb acords de guitarres de forma suau com a “Ramparts” o sincerar-se entre el falset i la veu desgarrada acompanyat amb la guitarra, com al video que voràs a aquesta entrada.

A poquet a poquet, s’ha convertit en una de les persones que no conec més importants de la meua vida. Puc recòrrer a ell en moltes situacions anímiques i inclús psicòtiques i sempre m’aporta el contrapunt necessari, tant musicalment com amb les sues lletres. No recorde haver-li fet un homenatge a l’avocador, per això, tot i sabent que puc fer-me molt pesada, crec que ha arrivat el moment. A continuació una de les meues cançons favorites del “Curtains”, “Control”, de la qual vos posse la lletra per a que traduiu al google ;)

It’s not the way I go
It’s not the way I go
No one here hears me
Sick of people knowing me
Life’s confusing me
There’s so much I don’t see
something’s controlling me
It’s no way to live
I haven’t got a thing to give
And those signs trade off
I’m a line from loud to soft
For what I have to say
I wanted to build a stage
I wanted to feel this way
All this things are real
I don’t know my own field
You will prove me wrong
I don’t know one
I see now what I’ve got
It reveals just what is is not
Someday I’ll take it away
There’s nothing for me anyway
Love don’t choose me
Wide don’t see a thing
What I’m saying is now
I don’t know what it’s about
I wander through the dawn
so much goes on
Who will make me run
I admit I might be wrong
These letters shelter me now
I wonder how

El abuelo Antonio

El meu avi, mai no va ser-ho, sempre sigué El Abuelo Antonio. Ni abu, ni iaio, ni res semblant. I tot i que li parlàvem de vosté era la persona més propera i càlida que he conegut mai.

Fa vora catorze anys que ens deixà, però si encara hi estiguera, hui seria un dia de festa grossa a la família. Hui és el seu aniversari, i també el de la mare. N’estic convençuda que haguera organitzat un menjar familiar enorme, i haguera estat pensant en els detalls des de el mes d’agost. I el seu somriure ens hauria il·luminat a tots per un dia, i ens hauria fet oblidar dels problemes de la rutina.

Cada volta que parlem del Abuelo Antonio els meus cosins i jo, o amb les meues ties, acabem per riure. I és que ell tenia una capacitat innata per fer que el glop més amarg només fòra agre-dolç. El relat que ve a continuació és la versió novel·lada d’una de les coses més dures( de les moltes duríssimes que passà) que va haver de viure l’abuelo a la vida, i de la qual, per tal de fer-les a ma mare i mes ties la vida més fàcil, no digué res fins que arribà a la vellesa.

-Antonio Carreño.

Era la tercera volta que anunciaven el seu nom per megafonia. Les mirades del la resta de la cel·la no savien cap a ón dirigir-se. A Burgos, el clima hivernal era molt més dur que a la seua Caravaca natal, i els draps que el cobrien, mostrant inclús els seus genitals, el feien més gèlid encara.

S’obrí la porta de la cel·la:

– ¿Quién es Antonio Carreño?¿Por qué no has respondido a la megafonía?

– Disculpe, soy yo, en el frente cayó una bomba cerca y me he quedado sordo.

– Hay alguien que quiere verte, ¡muévete!

El futur Comte de Caravaca aparegué caminant parsimoniós pel passadís. L’Antonio era el fill del Juan Pedro, el capatàs dels pares. Aquell home era quasi analfabet, què sabia ell de rojos i nacionals? Haguera acabat els seus dies entre les parets d’aquell camp de concentració, de no ser per què la noble família accedí a revisar la llista de pressos. Per fi el va vore front a front.

– No se preocupe Antonio, mañana vendrá mamá, le traerá ropas y le llevará a casa.

Les llàgrimes corregueren pel seu rostre. No anava a morir a mans d’un altre home i tan lluny de casa.

Al matí següent li cridaren per magafonia. Donà un bot i es dirigí atropelladament a cap a la porta. El guarda li mirà extranyat:

–  Pero, ¿tú no estabas sordo?

Aquesta història em la contà l’abuelo moltíssimes voltes. L’havia callat tants anys que necessitava explicar-la una i altra volta. Sempre plorava quan parlava del fill del comte, però reiem plegats quan aplegàvem al soldat de la porta de la cel·la. S’havia quedat sord, però no tant per no estar pendent del seu passaport a la llibertat, o no tanta llibertat.

L’abuelo Antonio és la única persona que conec que ha passat a la eternitat, per que inclús els fills dels meus cossins, que mai no el van conéixer, saben de les seues històries, la seua innocència i la seua capacitat per tornar agredolç el glop més agre.

Ceràmiques Guzman

 

No esperava una noia tan bonica, darrere d’aquest taulell.
El teu estil em fascina, on has estat tot aquest temps?
I aprofitaré ara que et gires per donar gràcies al cel
i per passar-te revista dels talons fins als cabells.
I no t’espantis però ara voldria dir-te que ho ets tot per mi, que jo puc ser tot teu.
Vull sentir-te explicar la teva vida, el teus somnis i els teus grans secrets.
I tornes i em dediques el més gran dels teus somriures.
I emboliques el paquet, i les teves mans expertes l’adornen amb un llacet.
I congelo el moment quan les nostres mans es creuen a l’intercanviar el bitllet.
Però, els teus ulls estan nerviosos, has d’atendre altres clients.
Però, si dubtes, podries atrevir-te a sortir amb mi a fer un cigarret.
Per si penses que podria servir-te, jo m’esperaré per aquí encara algun temps.

 

Oda a la cuina

Adore la cuina. Normalment és el regne de mon pare i quasi no ens deixa entra-hi. Però quan estic a soles, esdevé el lloc on més temps passe al cap del dia. La taula de la cuina es converteix en un despatx improvisat, la ràdio em fa companyia i m’ensenya coses i al forn es cuina alguna recepta que requereix més temps i cura.

És un entorn càlid, i no em refereix a la calor dels fogons, sinó als seus colors, a la forma especial en que reverbera la música a les rajoles, i a la sensació d’intimitat  i d’evocació de records de la infantesa que provoca aquest espai. Tot es barreja, com per art de màgia, com els ingredients d’una coca, que amb totes les seues textures i colors, acaben transformant-se en un tot homogeni, agradable i dolç.

És terapèutica, els dolors més grans de l’ànima es poden curar mentre es prepara un pollastre amb prunes, acompanyada de la trompeta del gran Miles Davis i d’una copa de vi.  També fomenta la creativitat, i acabes renovant la recepta de la teua iaia afegint-li un poc de la teua personalitat, i assegurant-te així que mai no es perdrà el llegat culinari de la teua fàmília, els teus arrels de sabor.

Som molts més els motius que podria dir, però potser són massa personals com per a publicar-los a l’abocador. Quin és el teu lloc favorit de casa?