L’espill

Aquestos últims dies no he parat de passar situacions repetides. Primer es van succeir en moltes hores i, poc a poc, han anat acostant-se en espai i temps, fins al punt que inclús han aplegat a creuar-se i barrejar-se.

La primera fou la trobada d’una sabata en mig d’un aparcament. Sé que ara pensaràs que seria una de les sabates de disseny d’alguna xica que es passà amb l’alcohol un dissabte a la nit. Però no, era una sabata de senyora major, plana, lletja, prou oberta, la clàssica sabata que es posaria la teua iaia per a eixir a passejar. Deu hores després trobí dues d’un model prou similar (encara que estes podien cordar-se) en un carrer prou allunyat de l’aparcament, i, per si fos poc, al dia següent vaig trobar a un altre lloc la evolució de les sabates anteriors: una bamba. Per un moment vaig pensar que hi havia una onada de iaies que, cansades de contar durant anys i anys el conte de la ventafocs, decidiren passar a l’acció i llançar-se a viure’l. Per això havien deixat les sabates pel carrer i havien anat a ballar vals amb les de cristall amb els seus prínceps blaus.

La segona vegada es va produir la màgia. El mateix dia, a la mateixa hora, es celebraven dues bodes. En totes dues hi havia amics i coneguts, inclús n’hi havia gent amb connexions en totes dues. Una d’elles era d’un company de dos per quatre, corxeres i sostinguts. Cada parella i comitiva eixia aproximadament des del lloc on s’havia de casar l’altra i pel mateix recorregut. Mentres acompanyava com a banda sonora el nuvi fins on es casava, ens creuàrem pel carrer Major amb la núvia, la de l’altra boda. Imatge i reflex es creuaren, una al costat de l’altra, s’intercanviaren els papers i ho trastocaren tot.

La tercera vegada, vingué afectada pel canvi de papers. La casualitat transformà una nit de peli en una de sopar i festa amb un amic. Innocent de mi, acostumada a anar de festa assoles amb amics, no esperava res més que això. I sense adonar-me m’havia clavat en una cita en tota regla. Un joc no buscat, almenys no amb aquelles cartes. Però abans de vorem avocada al conte de la Caputxeta roja, i quan em disposava a eixir, es manifestà el llenyater proposant un pla senzill però molt apetecible, que vaig haver de rebutjar per tal de ser fidel a la meua paraula i me n’aní amb el llop, disfressat de be.

I així, el mateix dia que el reflex travessà l’espill, em trobí amb l’eixida perfecta però amb la persona equivocada i amb la sensació de ser només el personatge d’un narrador enrevessat, envejant les ventafocs de cabells blancs, que estaven per tot arreu, volant més que ballant.

El abuelo Antonio

El meu avi, mai no va ser-ho, sempre sigué El Abuelo Antonio. Ni abu, ni iaio, ni res semblant. I tot i que li parlàvem de vosté era la persona més propera i càlida que he conegut mai.

Fa vora catorze anys que ens deixà, però si encara hi estiguera, hui seria un dia de festa grossa a la família. Hui és el seu aniversari, i també el de la mare. N’estic convençuda que haguera organitzat un menjar familiar enorme, i haguera estat pensant en els detalls des de el mes d’agost. I el seu somriure ens hauria il·luminat a tots per un dia, i ens hauria fet oblidar dels problemes de la rutina.

Cada volta que parlem del Abuelo Antonio els meus cosins i jo, o amb les meues ties, acabem per riure. I és que ell tenia una capacitat innata per fer que el glop més amarg només fòra agre-dolç. El relat que ve a continuació és la versió novel·lada d’una de les coses més dures( de les moltes duríssimes que passà) que va haver de viure l’abuelo a la vida, i de la qual, per tal de fer-les a ma mare i mes ties la vida més fàcil, no digué res fins que arribà a la vellesa.

-Antonio Carreño.

Era la tercera volta que anunciaven el seu nom per megafonia. Les mirades del la resta de la cel·la no savien cap a ón dirigir-se. A Burgos, el clima hivernal era molt més dur que a la seua Caravaca natal, i els draps que el cobrien, mostrant inclús els seus genitals, el feien més gèlid encara.

S’obrí la porta de la cel·la:

– ¿Quién es Antonio Carreño?¿Por qué no has respondido a la megafonía?

– Disculpe, soy yo, en el frente cayó una bomba cerca y me he quedado sordo.

– Hay alguien que quiere verte, ¡muévete!

El futur Comte de Caravaca aparegué caminant parsimoniós pel passadís. L’Antonio era el fill del Juan Pedro, el capatàs dels pares. Aquell home era quasi analfabet, què sabia ell de rojos i nacionals? Haguera acabat els seus dies entre les parets d’aquell camp de concentració, de no ser per què la noble família accedí a revisar la llista de pressos. Per fi el va vore front a front.

– No se preocupe Antonio, mañana vendrá mamá, le traerá ropas y le llevará a casa.

Les llàgrimes corregueren pel seu rostre. No anava a morir a mans d’un altre home i tan lluny de casa.

Al matí següent li cridaren per magafonia. Donà un bot i es dirigí atropelladament a cap a la porta. El guarda li mirà extranyat:

–  Pero, ¿tú no estabas sordo?

Aquesta història em la contà l’abuelo moltíssimes voltes. L’havia callat tants anys que necessitava explicar-la una i altra volta. Sempre plorava quan parlava del fill del comte, però reiem plegats quan aplegàvem al soldat de la porta de la cel·la. S’havia quedat sord, però no tant per no estar pendent del seu passaport a la llibertat, o no tanta llibertat.

L’abuelo Antonio és la única persona que conec que ha passat a la eternitat, per que inclús els fills dels meus cossins, que mai no el van conéixer, saben de les seues històries, la seua innocència i la seua capacitat per tornar agredolç el glop més agre.

L’Alzheimer i la crisi

  Ahir fou el dia mundial de l’Alzheimer. Si no estiguera de vacances, haguera organitzat activitats al voltant d’aquest dia al Centre de Dia on treballe. Enguany no és qualsevol dia de l’Alzeimer, sino el dia de l’any mundial per la seua investigació. Encara que, per a mi cada dia és el dia de l’Alzheimer. Conec a persones que han sigut clau al poble, i veig com van apagant-se amb els transcurs dels dies, amb millor o pitjor humor. Però és una de les conseqüències de treballar amb majors, has d’aprendre a acceptar l’avanç de les seues malalties així com la seua mort més endavant, o t’afones.

  Conec moltes formes també de tractar un malalt, que va des de les boletes de cotó en pél a la quasi indiferència, però no és dels malalts ni de les famílies de que vull escriure, sino de les administracions i la seua forma de cobrir les necessitats dels familiars. Amb els majors, com amb els discapacitats, la classificació categòrica no va en funció de les seues habilitats, disfuncions … Es classifica per nivells d’afectació: lleugers, mitjans i profunds.

 Quant a lleugers no hi ha el menor problema, ja que qualsevol mena de teràpia o activitat d’animació per a un públic “estándard” pot adaptar-se a les seues habilitats, aficions, etc. El problema és presenta als termes “mitjà” i “profund”, on és fa una amanida de persones prou difícil de combinar per als professionals (psicòlegs, terapeutes ocupacionals, TASOCS, TISOCS…) Així, els grups de treball estan compostos de persones amb molts i diferents graus cognitius, psicomotricitat fina i grosa, i hem de fer malabarismes per poder fer una activitat apta per a tots. Ara més d’un es preguntarà, doncs per què no feu grups?

  Aquesta és la questió on entra la crisi en joc. La majoria dels recursos es fan més de cara a recollir vots que a prestar un servei, per la qual cosa, les places són insuficients en molts casos, i els horaris dels professionals estan programats quasi exclusivament per a les hores d’atenció als usuaris. Això ja era així en temps de bonança, però ara comencen les retallades. Les administracions, amb deutes astronómics, no es preocupaven de que s’atenguera d’una forma específica i programada als usuaris dels nostres recursos (o s’hagueren preocupat en fer centres més especialitzats – centre d’atenció a les demències, centre d’atenció a malalts amb problemes de motricitat o simplement una ampliació d’horaris i d’espais que permeteren atendre’ls d’una forma més efectiva amb el mateix personal psicosocial-) . Els recursos han estat gestionats, en la seua majoria, per empreses privades, que tot i que traguèren beneficis, estan encarregant-se de pagar les nòmines dels treballadors i les treballadores des de fa messos. El nostre horari era insuficient, estem a la espera de que encara siga més curt.

  Tot i això, a nosaltres ens afecta, però no ens para. Enguany al meu centre hem posat en marxa un programa de teràpia asistida amb animals que ha donat uns resultats molt per damunt d’allò que esperavem aconseguir, i estem preparant més programes d’estimulació cognitiva i de records amb plantes i joves, per tal de poder transmetre la saviesa de les nostres persones majors aban que siga només una record que s’esvaeix.