Retrovisor

Imatge: CMVida Juvenil

        Ara, que ja som (una altra volta) a l’any on s’acabava el món, que ja porte un quart de segle a les costelles i un poquet més de mala baba (encara que no tant com hauria), em veig capacitada per a fer el repàs a un any que ha sigut de vertigen. Molt probablement a ningú de vosaltres vos interesse com he viscut aquest 2011 que ja hem deixat arxivat, però això que llegeixes no és una altra cosa que el meu abocador, i pensar anar endavant.

Si haguera de posar-li un títol seria “l’any social”. Per primera volta les xarxes, i no només les d’Internet (que també i molt), sinó les xarxes socials tradicionals s’han multiplicat i han produït milers de coses boniques. Juntes, moltes amigues i amics i la flor que ací vos conta, hem intentat gestionar el Festival de Rock d’Alaquàs de forma participativa i donant l’oportunitat de donar-se a conéixer a joves artistes de diferents disciplines, hem generat un col·lectiu d’amants de l’Horta, el cultiu i la alimentació biològica. I aquests projectes continuen en marxa, i amb tot l’entusiasme i energia que és possible posar-li. Es diuen aFRA i Gent de l’Horta. Si seguim amb la sociabilitat, ha sigut un any de primers passos: em llancí a formar-ne part de la política local (tot i isquí escaldada), a formar-ne part de l’Assemblea 15M del meu poble (tot i que també isquí escaldada), i a ser una Sarraïna de pro (aquesta última només m’ha donat que alegries).

Seguint amb les xarxes, amb les que si que tenen que vore amb l’Internet, ha sigut sense lloc a dubtes l’any de Twitter. Hem descobert el poder de difusió que tenim cadascuna, ja siga per a temes d’importància general, o només acudits per a passar l’estona. Twitter m’ha donat la oportunitat de conéixer, virtualment, a gent meravellosa a la qual haguera sigut difícil conéixer d’una altra manera, ha canviat la forma de relacionar-se, horitzontalitzant-la, llevant convencions socials formals per falta de caracters. Per a mi, que em passe més hores pel món que a ma casa, és la forma d’estar connectada de manera quasi immediata amb la realitat (per cert, mil gràcies a la genialitat de qui inventà l’smartphone!)

Enguany he decidit trencar amb càrregues innecessàries que he mantingut per caboteria, comoditat o “tradició”?

He començat a la Universitat presencial, aconseguint així re-motivar-me. Quasi havia oblidat el quelcom especial de la Sociologia, si ja era friqui prepareu-se perquè vaig a donar-vos una pallissa enorme.
M’he reafirmat en la meua individualitat, em calia dur-me alguna galeta per enrecordar-me que també tinc melic, i que no passa res per mirar-se’l de tant en tant.
He assumit que la gent s’emparella/s’ajunta/es casa, i que no són/no volen ser les mateixes i mateixos que coneguérem, la vida gira i gira, ningú no és mateix sempre, i qui sap si no sóc jo qui demà no sóc/no vull ser la persona que he sigut fins ara.
He deixat anar persones com si fóren una branqueta que flota a la corrent del riu, adonant-me que no podem aferrar-nos a tot. Hem de deixar que continuen el seu curs.

Però sobretot he rigut molt i he gaudit més amb coses tan ximples com anar a cantar a l’hort una nit d’entre setmana fins a altes hores de la matinada. He d’agrair-vos a totes les persones que s’heu creuat amb mi, ja siga una o moltes voltes per suportar-me i ensenyar-me a comprendre’m a mi mateixa.

Engeguem un any ple de projectes, que no fa bon color, però al qual no li anem a presentar la derrota amb cobert de plata, haurà tombar-nos moltes voltes abans. Ànims! Podem amb el 2012!

No me aclaro. Cap i cua 2

No me aclaro.

Pensaba que las cosas serían más fáciles. Hace meses que paso las horas sola, no porque no quiera estar con gente, sino porque no acabo de encontrarme en mi sitio.

Muchas veces he envidiado a las pandillas de “mascachapas”, vale que no se plantean el porqué de las cosas, pero esos amigos están ahí siempre, para todo lo que haga falta.  Con mi gente sólo me tengo a mí misma para plantarle cara a lo que sea.

Cuando estoy sola puedo ser quien quiero ser, quien soy en realidad. Es entonces cuando puedo quitarme las máscaras y disfraces que me pongo ante la gente para hacerles la vida más agradable. Es cuando me miro al espejo y veo mis intrigas, mis miedos.

Sin embargo, cuando estoy demasiado tiempo sola me aburro de mi misma e instintivamente cojo el teléfono para llamar a gente. A gente de todo tipo para tener conversaciones que varían desde análisis de la física al diálogo de besugo más exagerado, o incluso para oír el silencio de otro al otro lado, seguir el ritmo de la respiración.

Hoy hablé con el amigo que volvió a casa tras una gran decepción,  la última gran persona que he conocido, la compañera de viajes y música, la hermana que nunca tendré, el chico perfecto…  y sentí ganas de subir al tren y tenerlos a todos delante, aunque de forma individual, pero me siento tan bien en mi agujero.

No sé al final lo que siento, ni cuál de los disfraces es el que más me gusta llevar, ni si me apetece hacerle la vida agradable a nadie si tan sólo voy a ser una simple expectadora. No me aclaro.

And the winner is…

yeah, yeah, yeah!!

yeah, yeah, yeah!!

Como ya he contado en la entrada anterior, la semana pasada estuve en Barcelona, junto a Marta, Jose y Zoca. Lo que no he contado es que poco después de llegar tuve que acompañar a Marta a un casting al que había llegado a la última fase.

Estaban buscando a una pareja de actores para hacer un sketch cómico, un chico y una chica. De los chicos quedaban cuatro, (de los cuales dos no se sabían el texto), pero de las chicas sólo quedaban dos, ella y otra chica (que resultó ser de Pedreguer). Lo cual significaba que la cogían a ella o a la otra chica.

Marta no tuvo mucha suerte con las parejas de casting que le tocaron, ya que se les olvidó el texto en cuanto empezaron, y el sketch, que debía se ser muy enérgico se quedó sin batería. Cuando salió del casting estaba convencidísima de que no sería la elegida, pero nos fuimos a su casa a ponernos moradas de cerveza, que la ocasión la pintaban calva, y nos olvidamos del mismo. Hoy me ha llamado para decirme que la han cogido. A todo esto, creo que no he dicho que el casting era para “Dinamita” de Tricicle. Y que en unos meses Marta saldrá en TV3.

¡¡ENHORABUENA SISTER!!

PD: Ya te dije que algún día me dedicarías un Goya, ya está más cerca!! MUAKAAAA