Minimalisme

Solia passejar assoles per llocs poc transitats, i gaudia així dels sons que normalment passen desapercebuts: la remor del vent entre fulles dels arbres, la graveta que cau d’una roda de bicicleta després d’haver-se enganxat, la seua pròpia respiració… Aquests moments li donaven tota aquella pau que no trobava a la seua rutina, on el temps volava exprimint-se entre milers de tasques, de papers, de cares, de veus. On es feia vella a ritmes maratonians, voluntàriament.

Li agradava tindre aquell dualisme a la seua vida, passar del caos a la calma, de sobte, com si fos una saltadora olímpica llançant-se en pirueta mortal a la piscina, i allà dins sentir que el món li donava una treva, que es detenia per un instant, o que, simplement tot deixava d’existir momentàniament.

Encara que vegades també buscava aquella tranquil·litat amagant-se entre la gent, observant-la i imaginant-se les seues vides. Tenia una gran facilitat per enamorar-se mentre es traslladava en transport públic. Era un procés ràpid, una mirada li era prou per saber que eixa persona era especial, imaginava una relació “hollywoodiana” i una ruptura dolça que ocorria mentres l’amat o l’amada baixava de l’autobús. I es sentia plena de vida regalant el seu amor donant voltes a la ciutat, encara que ningú no se n’adonara. Una altra forma d’amagar-se i observar era anar al Café de les Prunes, i asseure’s mirant al carrer, on degustava la carta de té i prenia notes i dibuixos de dubtosa qualitat a una llibreta escolar.

Fou allà on va descobrir-lo a ell. Cada vesprada passava, caminant assossegadament, carregat amb una bossa gran plena de gom a gom. Es fixava en com parava atenció als petits detalls que anaven canviant el paissatge urbà. Era jove, encara que algunes canes començaven a aparéixer pels temples, i unes xicotetes arrugues li mostraven que passava gran part del dia rient. Segur que treballaria en alguna cosa relacionada amb la cultura, l’havia vist amb llibres a la mà (que no canvien a la seua bossa), amb fundes d’instruments musicals…potser serà un dinamitzador de museu, o un professor, i serà una persona imprescindible dins del seu entorn, aquella que mai no pot faltar, de les que t’alegren el dia només amb la seua presència. Amb la seua capacitat per tal de repartir amor per tot arreu se n’amorà d’aquell passejant del carrer del seu café favorit, amb la diferència, que a ell tornava a vore’l cada volta que tornava a tastar un té de gengibre o un rooibos, i mai no podia trencar aquella relació no existent.

Començà a substituir els seus passejos per estones al Café de Les Prunes, i esperava ansiosa a que aplegara el moment en que ell creuava caminant tranquil, escodrinyant si n’hi havia canvis al seu carrer. Ella s’enutjava. Mirava a tot arreu escrupolosament, per què no se n’adonava que ella era allà cada vesprada? Però, en el cas de que se n’adonara, què li havia de dir? Les Prunes ja no la calmaven, i no podia parar de pensar en aquell de qui no sabia res més que passava sobre les set per davant d’una finestra. Fins que no una vesprada no passà.

L’esperà uns deu minuts, i va decidir pagar i anar-se’n. Anava guardant la llibreta a la seua bossa sense mirar endavant, i en aplegar a la porta, algú li la obrí. Alçà la vista i allà estava.

– Vaja, per un moment pensava que no era jo la raó per la que seies a la finestra. Em dic Arnau.

100 anys de Valor

Dilluns passat fou el centenari del naixement d’Enric Valor, un dels principals professors que han tingut cura de que no es perguera la llengua, que es pogués estandaritzar i equiparar-la gramàtica i sintàcticament a qualsevol llengua moderna.

Però Valor és també sinònim de rondalla. Per algú com jo, que quan era xicoteta no era d’enlloc, ha sigut una de les claus que m’ha arrelat a la meua terra, la meua cultura, els nostres costums. El primer record que tinc de les rondalles és d’una vesprada d’hivern, a casa dels meus iaios. Mon pare havia anat a València i cada volta que hi anava em duia un regalet de Paris-València. Quan apareixia es repetia un ritual. M’ensenyava la bossa amb el llibre embolicat, a mi se’m ficaven uns ulls com a plats, i retirava el paper amb molta cura, per gaudir de la incertesa. I allà estava un nou tresor que devorar sota un núvol de llençols de franel·la i mantes.

Aquell dia  les rondalles fóren la meua recompensa, i encara que he oblidat què explicaven, encara conserve la dolçor de les seues paraules com si fos la  melmelada dels desdejunis quan era xicoteta.

Hi havia una vegada un gat que es deia Gato

Hui és l’aniversari de Gato, el meu gat, almenys jo crec que és hui. Fa quinze anys, quan les vacances a Casas del Rey encara eren excitants, anava pegant una volta amb la meua bicicleta d’aleshores, Moraeta, quan me’l trobí. Tenia unes dues setmanes i un cap quasi tan gran com el seu cos menudet. Estava a punt d’ofegar-se a un toll perquè no tenia prou forces per alçar el seu cap. Estava prim i famolenc, com podia deixar-lo??

Me l’enduguí a casa, per a horror de ma mare, el banyí (per la qual cosa em duguí unes bones arrapades) i li doní de menjar. Mon pare decidí que seria bona idea quedar-se’l per tal que cresquera, i quan fòra un gat adult endur-se-lo a la cooperativa on treballava per tal de que caçara ratolins. Per això no li possàrem nom, esperant que quan aplegara a Tadel els treballadors triaren el més addient.

Però Gato mai no isqué de ma casa. Tot i ser un gatàs, no ser afectuós, ser exigent amb el menjar, s’ens ficà a tots a la butxaca i es convertí en un més de la meua familia. Hui fa 15 anys, i potser la meua vida haguera sigut molt distinta si no haguera estat present des del final de la meua infantessa fins ara.

Felicitats grosset!! Llarga vida!!

Au revoir rutina estival!hello tardor!

Ho sé, com sempre he deixat l’abocador amb menys fem del que hauria de tindre.  Estic rumiant frases per a fer nous cap i cua, però cap no en convenç i m’he bloquejat.

De moment alguna notícia a nivell personal. La primera i més recent és que ja he esgotat el meu temps de becària a l’ajuntament…em dóna prou llastimeta deixar d’ésser part participant de la secta, m’ho he passat genial i he aprés moltíssim. Però tinc un projecte en camí que em té molt il·lusionada , a la meua xilena favorita a València, la Florentina escalfant motors per a començar un nou curs i el 9 d’octubre a la voreta (visca qui inventara la mocadorà!).

Com que amb una única neurona no done a l’abast, vos deixe l’obra d’un altre per a que la gaudiu, i promet tornar amb més relats curts. Què són roïns? Ho sé però, potser algun dia millore, no?