La mala educació

   Sempre m’ha cridat la atenció la gent que no saluda. Gent amb la que has compartit experiències, moments que ja seran irrepetibles, i que a millor o a pitjor, també t’han configurat com a persona. I un dia decideixen ignorar la teua existència i deixar de saludar-te, tot i que sigues com jo, una senyora de metre setanta sis vestida amb colors cridaners i amb els cabells en constant evolució. Personalment només he retirat el salut després de cansar-me de rebre el silenci com a resposta al meu innocent “Hola!” , però, tot i així, m’he sentit estranya, com si tinguera al grillet xiuxiuejant-me a l’orella que això no estava bé.

Per un moment m’agradaria posar-me al cap d’eixa gent i vore que pensen. Ha de ser quelcom paregut a un “xinxa rabinya, ja no t’ajunte” però amb llenguatge d’adult… pensant-ho bé no crec que ni els aplegue per a poder elaborar-ho més. La situació és encara més pròpia d’un acudit quan es tracta de regidors i regidores d’un ajuntament, amb els quals tractes per diferents motius. Definitivament s’hauria de fer alguna mena de test que certificara les capacitats dels possibles càrrecs públics.

En fi, aquesta cançó vos la dedique a vosaltres, gent que treieu el salut, acompanyada d’una rialla i el desig que sigueu feliços i felices.

Summer Time

És estiu, i com la majoria de la gent, m’estic dedicant a golfejar tot el que està al meu abast. Aquesta és la raó de que tinga el blog tan abandonadet, criatura. Però bo, sempre és millor viure que passar-se la vida esperant que aplegue el moment addient per a fer-ho. O siga que, si és que hi ha algú que llija aquesta porqueria a la qual jo anomene blog, ho sent, si em coneixes crida’m i se n’anirem de quintos o el que calga. De moment un clàsic, i ja vorem quan i en quines circuntàncies torne a apareixer:

Michael Jackson ha muerto

Ella nunca lo haría

Ella nunca lo haría

Ayer fue un domingo fulero. Sin planes ni ganas de hacerlos. Eso no es cierto, sin planes de salir al mundo exterior, con la única intención de disfrutar, junto con Gato y algún que amigo alcoholizante de la nueva tele.  Y es que el apagón analógico ya ha llegado a la comarca de la Plana de Utiel (increiblemente de cuando en cuando más adelantados que aquí) y no ha habido más remedio que cambiar la vieja tele del pueblo, la Merche, que no tenía euroconectores, por una que si los tenga para poder conectarla a la antena del TDT.

A parte de la sesión peliculera que me pegué frente a la peazo tele nueva de Alaquàs me da por pensar dos cosas:

1. Que toda esta mierda del TDT sea una trama oculta de los vendedores de electrodomésticos para que compremos despampanantes teles nuevas de plasma y dejemos olvidadas en un trastero o, mucho peor, tiradas en cualquier contenedor a nuestras amigas de toda la vida, que tantos buenos momentos nos han dado. No hay que decir lo que se lloró en casa cuando desapareció nuestra primera tele, que aunque no tenía mando a distancia, estaba construida de forma artesana por Josep Ferrer, y nos había acompañado durante 20 años. ¡¡Ay, la Paquita!!.

2. Que se está discriminando de una forma cruel a las teles sin euroconectores. ¿Quién fue el cerdo que los inventó? Y,¿porqué le pusieron euroconector? ¿Acaso insinúan que ni mi Paquita ni mi Merche eran europeas?

PD: El título es simplemente para ver todo el que pica porque ha puesto eso en el google y aumentar el número de visitas. Yo también tramo planes malvados (risa malvada).

Sentir-se vella

Viejita

Aquesta setmana hi ha hagut dos esvediments que han fet que em sentís molt vella (tot i no ser-ho). El primer ha sigut la boda d’una companya d’escola.

Ja es casa la gent? Se’m fa del tot estrany que gent de la meua edat es case, inclús antic, passat de moda, inclús sense trellat. Veient al ritme que va la vida, com canviem de pensament i la poca resistència que tenim davant dels defectes del altres, potser d’ací a uns anys a qui veies tant perfecte et semble un card, i no només hauràs pagat les despeses de la boda sinó que hauràs de pagar-li a advocats per a poder-te divorciar. Potser d’ací a uns anys em mossegue la llengua, però ara mateix em sembla de marcià.

La segona raó que m’ha fet sentir vella han sigut els següents spots publicitaris:

La reacció que vaig tindre al vore’l (perquè el que vaig vore primer va ser el de Viki) va ser d’entusiam, que desembocà en un cabreig de la mà d’un “però què fillsdeputes!!”. Han aprofitat el fil·lò del remember infantil (trau aquest tema de conversa amb els teus amics i en tindràs per a estona) per a fer-nos sentir vells. I, sincerament, pel que fa a mi, ho han aconseguit.

Oh my god!!

No sé perquè però cada vegada que estic d’exàmens em dona fort per escoltar a un grup. Aquestos exàmens els “number one” al windows media player del meu ordinador són els Kaiser Chiefs. S’ha juntat la morriña anglesa (aquest grup són 100% british: l’accent, l’estil musical, el look, la pose…) amb els records que em porten algunes de les seues cançons de gent com Lalo, Carlitos o Barbara. Deixe ací aquest clip per a que el gaudisquen les vostres oïdes i ulls.