El nom és una cosa que et marca de per vida

A la meua familia estem de celebració triplicada, ja que esperem ni més ni menys que tres criatures alhora. Tres xicotets que encara son més petits que un cigró, però que han desvancat a sa mare, que només tenia dos noms triats “per a si algun dia tenia fills”, Pepe i Lola.

                  Ja, a mi al principi tampoc m’entusiasmaven, però al contrari del que m’ha passat amb els nebots ja nascut, ja m’havia acostumat al seu nom sense que encara fòren ni projecte, i ara resulta que en son tres, i s’han de buscar dos noms més per sexe per a les posibles combinacions que tinguen un poquet de consonància.  Em fa gràcia tindre un Pepe i una Lola i no vull renúnciar a aquestos noms, per molt que només siga la tieta segona, paré pressió amb xantatge emocional si cal.

                        Gràcies a que els mòbils cada dia fan més coses, els futurs pares i els tiets i tietes hem fet un grup de Whats App, per a seguir la evolució de l’embaraç i ara també per a proposar noms amb la intenció que els pares agarren idees. L’altra vesprada començarem a proposar noms només per a riure, com Jonhatan, Jennifer, Vanessa, que son molt bonicos si eres angloparlant, però que si naixes ací et condemnen a ser una xoni quasi des del bressol. Malauradament alucinarieu amb la quantitat de noms anglosaxons posats. Si s’avorriu pode comprovar quantes persones tenen un nom per províncies a l’INE.

                  Qui ací escriu en té un nom fòra de l’habitual i ha patit totes les fases que això aporta: que quan et coneguen o no obliden mai el teu nom o que els coste moltíssim recordar-lo (Victoria, Margarita, Azucena…); que et posen malnoms que no parlen de tu sino del teu nom (Bio de danone -abans no fou activia-, Bio-frutas, Vio-tetis, Violència, Vaiolet), estic acostumada i em fa inclús gràcia. Per a fer la conya sobre el malament que parlem anglés els castellanoparlants m’autoposí Bayolet, i he vist com el nom corria per internet, fins al punt que hi ha gent que li volia posar a una filla.

Però hi ha una cosa en referència al meu nom que no soporte, que li ho posen als gossos. He conegut en persona a tres gossos que es deien Violeta, però hui, he vist quelcom insuperable, que em dona quasi ganes d’arrancar-me els ulls i els cabells. Això!

Crec que no tinc res més a comentar…

Anuncis

Per què?!

         Fa vora set anys vaig descobrir aquesta cançó dels Verdcel, i em semblava quasi màgica. L’ambient malenconiós de melodia i lletra em feren fer sentir molt identificada, a mi que sempre tendeix cap a la tristesa, que és la tristesa la que m’espenta a moure’m i gaudir la vida. És tranquil·litzant quan un sentiment injustificat d’aquesta manera potser el motor de totes les coses boniques que puguen passar-te, que et passen perquè tu les provoques, que les provoques perquè no vols ser un cabdell humà sobre un llit, deixant que passe el temps.

El cas és, tornant a la cançó, que pensava que en uns pocs anys passarien aquestes sensacions, que trobaria per fi trobaria el meu lloc, però només he arribat a la mateixa conclusió que els Verdcel, que el meu lloc estarà on jo estiga, que m’agraden aquests remolins de destrucció productiva, de deconstruir (com fan amb el menjar) per tal de trobar l’essència, que no vull canviar.

Pots sentir-la mitjançant el grooveshark punxant l’enllaç del títol de la cançó. Espere que t’agrade.

Títol: Per què?
Grup: Verdcel
Disc: On està el lloc?
Any: 2004

Per què sent la necessitat d’escapar
fugir de la gran ciutat
eixe monstre pelut i gros, ple d’olors
antenes, cables i necessitats?
Serà que no m’hi trobe?
Serà que no desitge estar?

Per què son plens els carrers
de gent que parla sense dir res
que no es planteja res, tot bonic
cor/recte, tot està bé?

Serà que m’equivoque?
Serà que sempre pense mal?

per què em sent un boig?
per què no hi veig clar?
per què pense molt?
per què no puc canviar?

per què em sembla tot fals
per què s’omple el meu cap?
per què tot amagat?
per què no vull canviar?

L’espill

Aquestos últims dies no he parat de passar situacions repetides. Primer es van succeir en moltes hores i, poc a poc, han anat acostant-se en espai i temps, fins al punt que inclús han aplegat a creuar-se i barrejar-se.

La primera fou la trobada d’una sabata en mig d’un aparcament. Sé que ara pensaràs que seria una de les sabates de disseny d’alguna xica que es passà amb l’alcohol un dissabte a la nit. Però no, era una sabata de senyora major, plana, lletja, prou oberta, la clàssica sabata que es posaria la teua iaia per a eixir a passejar. Deu hores després trobí dues d’un model prou similar (encara que estes podien cordar-se) en un carrer prou allunyat de l’aparcament, i, per si fos poc, al dia següent vaig trobar a un altre lloc la evolució de les sabates anteriors: una bamba. Per un moment vaig pensar que hi havia una onada de iaies que, cansades de contar durant anys i anys el conte de la ventafocs, decidiren passar a l’acció i llançar-se a viure’l. Per això havien deixat les sabates pel carrer i havien anat a ballar vals amb les de cristall amb els seus prínceps blaus.

La segona vegada es va produir la màgia. El mateix dia, a la mateixa hora, es celebraven dues bodes. En totes dues hi havia amics i coneguts, inclús n’hi havia gent amb connexions en totes dues. Una d’elles era d’un company de dos per quatre, corxeres i sostinguts. Cada parella i comitiva eixia aproximadament des del lloc on s’havia de casar l’altra i pel mateix recorregut. Mentres acompanyava com a banda sonora el nuvi fins on es casava, ens creuàrem pel carrer Major amb la núvia, la de l’altra boda. Imatge i reflex es creuaren, una al costat de l’altra, s’intercanviaren els papers i ho trastocaren tot.

La tercera vegada, vingué afectada pel canvi de papers. La casualitat transformà una nit de peli en una de sopar i festa amb un amic. Innocent de mi, acostumada a anar de festa assoles amb amics, no esperava res més que això. I sense adonar-me m’havia clavat en una cita en tota regla. Un joc no buscat, almenys no amb aquelles cartes. Però abans de vorem avocada al conte de la Caputxeta roja, i quan em disposava a eixir, es manifestà el llenyater proposant un pla senzill però molt apetecible, que vaig haver de rebutjar per tal de ser fidel a la meua paraula i me n’aní amb el llop, disfressat de be.

I així, el mateix dia que el reflex travessà l’espill, em trobí amb l’eixida perfecta però amb la persona equivocada i amb la sensació de ser només el personatge d’un narrador enrevessat, envejant les ventafocs de cabells blancs, que estaven per tot arreu, volant més que ballant.

Astrud. Pasat, present i futur?

Els Astrud són un d’aquestos grups que m’he trobat en el meu descobriment de la escena indie. I resulta que ja els havia escoltat anys enrere!!

Són un grup inclassificable, amb unes lletres àcides i moltes voltes amb un “sense trellat” aparent, que amaga (o no) missatges més profuns. Si n’hi ha quelcom que m’agrade especialment dels Astrud és la quotidianitat i la forma que tenen de tractar la nostra cultura pop, i les cultures minoritàries, dis-li frikis. Ací et deixe una mostra, “Minusvalía” serà el pasat, “Cambio de idea” el present i “Noam Chomsky” sería un futur molt divertit!! Gaudeix-les.

Efemèrides

Doncs sí, ja estem una altra volta en pre-campanya electoral (volver a empezaaaar otra vez…). Aquest matí el president del Govern de l’Estat ha anunciat eleccions anticipades per al proper 20 de novembre, i les campanyes, si ja estaven en marxa, ara es carreguen les piles per tal de convencer-nos quin és el millor equip, com al fútbol.

Segurament no he sigut l’única persona en adonar-se que la data és curiosa. El 20 de novembre, en relació al món polític espanyol és una data prou assenyalada. No només va morir el dictador Francisco Franco a 1975, el mateix dia de 1936 va ser el dia en que va morir Buenaventura Durruti, un destacat anarquista, i va ser afussellat el famós Jose Antonio Primo de Ribera, pare de la Falange. Va ser també un 20 de novembre quan va nàixer Victor d’Hondt, creador de la polèmica llei d’Hondt, que ha sigut tan comentada des del moviment 15M, i que, pel que es veu, no serà reformada per a aquestes eleccions anticipades.

Doncs ací tenim una nova efemèride per a aquesta data. S’anava a esgotar a legislatura i abracadabra, després de la enquesta del CIS on Rubalcava surt millor valorat que Rajoy, canviem de parer.

No sé perquè encara em sorprenen els nostres “grans partits”