De reculades i retallades

   És un fet. Ja estem en campanya electoral de les eleccions generalíssimes, com diuen al twitter. Els candidats fan declaracions a diari per tal de donar contingut a les enquestes que encomanen, i tindre així una visió de què és allò que la gent vol que li prometen, en un exercici d’autoenganyament, per a després dur-ho al programa electoral.

En menys d’una setmana hem tingut dues reculades importants, davant d’unes mesures indecents. La primera d’elles va ser el pacte del Consell d’Administració de TVE per tal de poder controlar els continguts de les notícies dels telediaris. La reacció quasi immediata des de twitter va ser la creació del hastag #defiendeRTVE que es convertí en molt poques hores en Tender Topic a Espanya (és a dir, un dels deu temes més comentats), i per on es va difondre, a través de google docs, el manifest del Consell d’Informatius de TVE en contra de la mesura. Al dia següent, la notícia havia canviat. Ara es demanava una rectificació de l’acord: “Què era broma tontos!” Com era d’esperar ningú ha dimitit.

La segona reculada començava amb el següent anunci:

“Si hay algo seguro es que la gente nunca va a dejar de soñar”

El govern central pensà que seria molt bona idea vendre accions de “Loterias del Estado”. Es veu que no hem privatitzat prou empreses públiques (que prometien ser tot avantatges, quant a millora de tarifes per competència, qualitat dels serveis… i que només ha servit per tal de col·locar a polítics de retirada, com ara Zaplana, Rato, Olivas, González…), hem de vendre qualsevol cosa pública que aporte beneficis, sinó, què seria de la empresa amb més beneficis d’Espanya. Sí amigues, el banc Santander de l’amic Botín.

Doncs, no només érem tu i jo els que pensàvem que això ha sigut una mala idea, els inversors, per una volta a la vida estàven d’acord amb nosaltres. Encara que diferents motius. Pots llegir-ho ací.

De vegades tantejar suposa gastar massa diners, no creus?

Anem a per les retallades. Hui he sentit a la ràdio alguna cosa així com “Tablero recortivo”, un recorregut per totes les Comunitats Autónomes que estan fent retallades, una mena de” troba les cinc diferències”, però trista, molt trista. La inmensa tisora que recorreix la península i les illes ens deixa titulars com:

“Ola de recortes en las CCAA: tijeretazos en sueldos, empleos y empresas públicas”

“Los profesores se movilizan en diez CCAA contra los recortes

“Los recortes del PP en cultura acaban con la Mostra de Valencia”

“La Comunidad Valenciana recortará el 10% el sueldo a unos 150.000 empleados”

“Balears y Navarra anuncian recortes por 400 millones”

I podria continuar fins a la sacietat.

S’acabàren els diners i no s’han gastat per a poder tindre al rebost. Pensàvem que havíem patit molt amb la crisi, i cada volta sembla que s’agreuja més, o mira el que deia ahir el “trader” de la City.

S’apropen temps molts foscos senyores, i la única cosa que ens queda és “el derecho al pataleo” i internet. I, de vegades, ni tan sols això.

La mala educació

   Sempre m’ha cridat la atenció la gent que no saluda. Gent amb la que has compartit experiències, moments que ja seran irrepetibles, i que a millor o a pitjor, també t’han configurat com a persona. I un dia decideixen ignorar la teua existència i deixar de saludar-te, tot i que sigues com jo, una senyora de metre setanta sis vestida amb colors cridaners i amb els cabells en constant evolució. Personalment només he retirat el salut després de cansar-me de rebre el silenci com a resposta al meu innocent “Hola!” , però, tot i així, m’he sentit estranya, com si tinguera al grillet xiuxiuejant-me a l’orella que això no estava bé.

Per un moment m’agradaria posar-me al cap d’eixa gent i vore que pensen. Ha de ser quelcom paregut a un “xinxa rabinya, ja no t’ajunte” però amb llenguatge d’adult… pensant-ho bé no crec que ni els aplegue per a poder elaborar-ho més. La situació és encara més pròpia d’un acudit quan es tracta de regidors i regidores d’un ajuntament, amb els quals tractes per diferents motius. Definitivament s’hauria de fer alguna mena de test que certificara les capacitats dels possibles càrrecs públics.

En fi, aquesta cançó vos la dedique a vosaltres, gent que treieu el salut, acompanyada d’una rialla i el desig que sigueu feliços i felices.

La dipu te besa

FOTO PRESIDENT-D.ALFONSO RUS

Ya hemos vuelto todos los becados del “maravilloso acto” llevado a cabo en nuestro honor en la Diputación de València. A las 10 de la mañana estaba la plaza rebosante de estudiantes, alcaldes y concejales con su mejor sonrisa (o con una mueca a modo de protesta).El acto consistía básicamente en recoger los carnets que nos acreditan como becados y firmar el seguro de responsabilidad civil, todo ello entregado por guapísimas y guapísimos azafat@s, con un obsequio a los estudiantes de un polo (de vestir) con el logo de la campaña y una horchata con fartones al concluir el acto.

Nos han llamado por ayuntamientos y una vez dentro de la diputación (los que hemos tenido la suerte de ser llamados los primeros) el señor Alfonso Rus ha pronunciado su discurso, henchido de emoción y lleno de campechanismo (si al rey le funciona, ¿va él a ser menos?).

Dicho el discurso se ha dispuesto a darnos la enhorabuena uno por uno separados por ayuntamientos. Las presentes estábamos comentando en ser formales y ofrecerle nuestra mano para estrecharla, pudiendo echarle un escupitajo por utilizarnos para hacer campaña. Aunque a los chicos la ha estrechado sin reparos, a la chicas que no queríamos besos y le hemos ofrecido la mano, ha ignorado nuestra mano y se ha dirigido directamente a nuestra mejilla.  Cosa que ha mí me ha dado naúseas. “La dipu te besa” es un término que se le ha ocurrido a Sarai, una de mis compañeras cuando comentábamos la jugada a la vuelta. Una vez todos saludados, Canal 9 y un fotógrafo se han encargado de inmortalizar el momento, donde no me han dejado que me escondiera tras la multitud y me han colocado casi en primera fila.

Lo dicho:

 

¡Viva las becas donde tienes que hacerte la foto para poder empezar a trabajar!

¡Viva los polos, las botellas de agua y los carnets de cartulina con los logos de “la dipu te beca”!

¡Viva la horchata con fartons!

¡Viva el señor Alfonso Rus!

Pero sobretodo, ¡Viva los besos de Alfonso Rus!

La moda de Camps

No a la corrupció

Aquest és el cartell de la concentració convocada per protestar contra la corrupció al Govern valencià. Per una banda me’n alegre prou de que la gent es movilitze, perquè ja es veia de lluny que el pitorreo que s’han portat els nostres polítics davant la justícia i a la ciutadania era massa gran.

Tot i que em sembla bé,  i per suposat hi aniré, tinc la percepció de que, com sempre, l’esquerra a València ens movilitzem poc, tard i malament. Què nassos ens passa? Em crida molt l’atenció que tots es queixem a diari d’actuacions com la del senyor (?) Camps, però ningú no es movilitza quan pertoca, començant per qui escriu.

Tot i no ser nacionalista, quan compare la terreta amb Catalunya veig tot el que ens queda per aprendre. Començant per una televisió pública plural i on es tracten els temes que importen a la ciutadania, on la seua directora (Mònica Terribas) és la periodista més canyera en les entrevistes a polítics, probablement de tota Espanya,  on el magazine de les vesprades omet l’informació rosa, i on un dels programes amb més audiència siga Polònia, una crítica satírica a la política catalana, espanyola i mundial.

No sé senyors, potser a nosaltres, com ja passà al segle XIX, ens importe més la paella, la barraca, les falles, les floretes i la traca, per no parlar de les noves incorporacions a la cultura valenciana: vaixells, visites papals i fòrmula I.