Minimalisme

Solia passejar assoles per llocs poc transitats, i gaudia així dels sons que normalment passen desapercebuts: la remor del vent entre fulles dels arbres, la graveta que cau d’una roda de bicicleta després d’haver-se enganxat, la seua pròpia respiració… Aquests moments li donaven tota aquella pau que no trobava a la seua rutina, on el temps volava exprimint-se entre milers de tasques, de papers, de cares, de veus. On es feia vella a ritmes maratonians, voluntàriament.

Li agradava tindre aquell dualisme a la seua vida, passar del caos a la calma, de sobte, com si fos una saltadora olímpica llançant-se en pirueta mortal a la piscina, i allà dins sentir que el món li donava una treva, que es detenia per un instant, o que, simplement tot deixava d’existir momentàniament.

Encara que vegades també buscava aquella tranquil·litat amagant-se entre la gent, observant-la i imaginant-se les seues vides. Tenia una gran facilitat per enamorar-se mentre es traslladava en transport públic. Era un procés ràpid, una mirada li era prou per saber que eixa persona era especial, imaginava una relació “hollywoodiana” i una ruptura dolça que ocorria mentres l’amat o l’amada baixava de l’autobús. I es sentia plena de vida regalant el seu amor donant voltes a la ciutat, encara que ningú no se n’adonara. Una altra forma d’amagar-se i observar era anar al Café de les Prunes, i asseure’s mirant al carrer, on degustava la carta de té i prenia notes i dibuixos de dubtosa qualitat a una llibreta escolar.

Fou allà on va descobrir-lo a ell. Cada vesprada passava, caminant assossegadament, carregat amb una bossa gran plena de gom a gom. Es fixava en com parava atenció als petits detalls que anaven canviant el paissatge urbà. Era jove, encara que algunes canes començaven a aparéixer pels temples, i unes xicotetes arrugues li mostraven que passava gran part del dia rient. Segur que treballaria en alguna cosa relacionada amb la cultura, l’havia vist amb llibres a la mà (que no canvien a la seua bossa), amb fundes d’instruments musicals…potser serà un dinamitzador de museu, o un professor, i serà una persona imprescindible dins del seu entorn, aquella que mai no pot faltar, de les que t’alegren el dia només amb la seua presència. Amb la seua capacitat per tal de repartir amor per tot arreu se n’amorà d’aquell passejant del carrer del seu café favorit, amb la diferència, que a ell tornava a vore’l cada volta que tornava a tastar un té de gengibre o un rooibos, i mai no podia trencar aquella relació no existent.

Començà a substituir els seus passejos per estones al Café de Les Prunes, i esperava ansiosa a que aplegara el moment en que ell creuava caminant tranquil, escodrinyant si n’hi havia canvis al seu carrer. Ella s’enutjava. Mirava a tot arreu escrupolosament, per què no se n’adonava que ella era allà cada vesprada? Però, en el cas de que se n’adonara, què li havia de dir? Les Prunes ja no la calmaven, i no podia parar de pensar en aquell de qui no sabia res més que passava sobre les set per davant d’una finestra. Fins que no una vesprada no passà.

L’esperà uns deu minuts, i va decidir pagar i anar-se’n. Anava guardant la llibreta a la seua bossa sense mirar endavant, i en aplegar a la porta, algú li la obrí. Alçà la vista i allà estava.

– Vaja, per un moment pensava que no era jo la raó per la que seies a la finestra. Em dic Arnau.

Anuncis

La espiral

En espiral, girant, caragolant-se. Donant voltes i més voltes al voltant d’un mateix punt. Cada vegada més lluny, però sense perdre’l de vista.

De vegades alguna alteració algorítmica em torna al punt de partida. Però tot torna a començar. I encara que estiga arronsada i siga un punt minúscul, l’espiral exerceix la seua força innata i estira del punt fins convertir-lo en línia. Una línia corba i perfecta que gira, s’enrosca i no detén el seu camí. Que es fa eterna i pesada. Que no cessa.

Només era un somni i, mentre creixía, et mostrava aquell punt des de totes les perspectives possibles, però cada volta diferent. I la llunyania duu a l’enyorança, a la recerca d’un altre error a la equació que et torne al principi, i alguna estratègia que et nugue a ell com si d’un port es tractara.

Descobrir que el teu somni era arribar, ja t’has cansat de girar, i caragolar-te, i només vols que pare.

Paràlisi indefinida

Estava veient la tele amb tanta tranquil·litat que es quedà immòbil. Només la brisa que entrava per la finestra li remenava suaument els cabells, però la resta del seu cos estava quiet, ni tan sol se li movia el pit al respirar. Quan anà a alçar-se el seu cos estava totalment adormit i els seus nervis no tingueren prou força per moure la maquinària.

Esperà. N’estava segura que en qualsevol moment el cos es despertaria i podria moure’s. En contra del que pensava, al nou intent d’alçar-se continuava romanent al sofà. Aleshores intentà pensar les causes que li havien dut a estar d’eixa manera. Potser la tele la havia irradiat amb un rajos gamma que li havien paralitzat el cos…mmm, no, massa pelis de ciència ficció, així doncs, la brisa, era la brisa segur. Venia tan fresca que havia aconseguit congelar la seua pell i els seus músculs. Però no tenia fred, no podia estar congelada. Llavors, què nassos passava? I que anava a fer ara? Començava a tindre fam i no n’hi havia ningú més a prop.

De sobte va veure un calendari… setembre? S’havia asegut en gener! Vingué un xiquet i deixà un pollastre a l’ast a la taula. Primer va sentir la olor, era suau però intensa, saborosa i molt particular. Després va vore l’aspecte. Un rostit perfecte l’enlluernava la visió i la caloreta que desprenia el plat l’envoltava filtrant la llum a través del vapor. El pollastre anava envoltat de la guarnició: creïlles, pimentons, tomaques, albergina… tot asat. Els seus colors feien una composició típica de bodegó. Feia estona que salivava, eren massa estímuls i la impotència encara li donava més ganes. Volia seure’s a la taula a menjar pollastre amb el xiquet.

Mentre el xiquet anava i tornava de la taula, n’hi havia qui passava mirava el pollastre amb cara lasciva, i provava de tastar-ho. Eixe pollastre havia de ser seu, però no podia fer res per tal d’impedir que ningú més es sentara a la taula. Volia moure’s! Ho havia decidit, anava a intentar-ho amb totes les seues forces. Un… dos… i…

100 anys de Valor

Dilluns passat fou el centenari del naixement d’Enric Valor, un dels principals professors que han tingut cura de que no es perguera la llengua, que es pogués estandaritzar i equiparar-la gramàtica i sintàcticament a qualsevol llengua moderna.

Però Valor és també sinònim de rondalla. Per algú com jo, que quan era xicoteta no era d’enlloc, ha sigut una de les claus que m’ha arrelat a la meua terra, la meua cultura, els nostres costums. El primer record que tinc de les rondalles és d’una vesprada d’hivern, a casa dels meus iaios. Mon pare havia anat a València i cada volta que hi anava em duia un regalet de Paris-València. Quan apareixia es repetia un ritual. M’ensenyava la bossa amb el llibre embolicat, a mi se’m ficaven uns ulls com a plats, i retirava el paper amb molta cura, per gaudir de la incertesa. I allà estava un nou tresor que devorar sota un núvol de llençols de franel·la i mantes.

Aquell dia  les rondalles fóren la meua recompensa, i encara que he oblidat què explicaven, encara conserve la dolçor de les seues paraules com si fos la  melmelada dels desdejunis quan era xicoteta.

El gegant de l’illa

L'illa del gegant...

Diuen que hi ha un país on tots els seus habitants tenen l’alçada de jugadors de bàsquet, els diuen gegants, encara que no són com els gegants de les fàbules. És un país xicotet, composat per moltes illes petites, de clima suau, de vida tranquil·la.

També diuen que, no fa molts anys, en l’illa més petita de totes, hi vivia un jove gegant amb un gran esperit aventurer. Els seus pares moriren quan era menut i l’única família amb qui comptava era una tia que li feia tres visites a la setmana damunt de la seua barca. En el moment de la tragèdia, la tia volgué emportar-se’l a sa casa, però era tant l’amor que el xiquet tenia al seu tros de terra que s’haguera enfonsat en la tristor lluny del seu far.

Durant la seua infantesa i adolescència es dedicà a posar-li nom a totes les plantes i els animals que vivien a l’illa i als seus voltants. Pels matins observava l’eixida del sol, els rajos reflexats a l’aigua, treballava al seu hortet i per la vesprada s’amagava a racons on llegir llibres d’aventures i viatges.

Un bon dia decidí deixar-li a sa tia l’illeta per que en tingués cura d’ella, agarrà una motxilla i s’enfonsà a la mar damunt d’una barqueta que havia sigut un regal d’aniversari no feia molts anys. El pla era navegar fins que s’acabaren les provisions, una vegada acabades baixar a terra. Tenia molt d’interès en conèixer altres persones. A canvi de menjar i beguda els contaria històries de mariners, llegendes de sirenes que solia inventar quan es trobava a soles.

Navegant i navegant aplegà a terra, però no estava a una illa, i els habitants eren prou més baixets que ell. Havia arribat a un gran continent del qual desconeixia el nom i on tenia moltes ganes de quedar-s’hi a viure una temporada.

Continuarà…