L’espill

Aquestos últims dies no he parat de passar situacions repetides. Primer es van succeir en moltes hores i, poc a poc, han anat acostant-se en espai i temps, fins al punt que inclús han aplegat a creuar-se i barrejar-se.

La primera fou la trobada d’una sabata en mig d’un aparcament. Sé que ara pensaràs que seria una de les sabates de disseny d’alguna xica que es passà amb l’alcohol un dissabte a la nit. Però no, era una sabata de senyora major, plana, lletja, prou oberta, la clàssica sabata que es posaria la teua iaia per a eixir a passejar. Deu hores després trobí dues d’un model prou similar (encara que estes podien cordar-se) en un carrer prou allunyat de l’aparcament, i, per si fos poc, al dia següent vaig trobar a un altre lloc la evolució de les sabates anteriors: una bamba. Per un moment vaig pensar que hi havia una onada de iaies que, cansades de contar durant anys i anys el conte de la ventafocs, decidiren passar a l’acció i llançar-se a viure’l. Per això havien deixat les sabates pel carrer i havien anat a ballar vals amb les de cristall amb els seus prínceps blaus.

La segona vegada es va produir la màgia. El mateix dia, a la mateixa hora, es celebraven dues bodes. En totes dues hi havia amics i coneguts, inclús n’hi havia gent amb connexions en totes dues. Una d’elles era d’un company de dos per quatre, corxeres i sostinguts. Cada parella i comitiva eixia aproximadament des del lloc on s’havia de casar l’altra i pel mateix recorregut. Mentres acompanyava com a banda sonora el nuvi fins on es casava, ens creuàrem pel carrer Major amb la núvia, la de l’altra boda. Imatge i reflex es creuaren, una al costat de l’altra, s’intercanviaren els papers i ho trastocaren tot.

La tercera vegada, vingué afectada pel canvi de papers. La casualitat transformà una nit de peli en una de sopar i festa amb un amic. Innocent de mi, acostumada a anar de festa assoles amb amics, no esperava res més que això. I sense adonar-me m’havia clavat en una cita en tota regla. Un joc no buscat, almenys no amb aquelles cartes. Però abans de vorem avocada al conte de la Caputxeta roja, i quan em disposava a eixir, es manifestà el llenyater proposant un pla senzill però molt apetecible, que vaig haver de rebutjar per tal de ser fidel a la meua paraula i me n’aní amb el llop, disfressat de be.

I així, el mateix dia que el reflex travessà l’espill, em trobí amb l’eixida perfecta però amb la persona equivocada i amb la sensació de ser només el personatge d’un narrador enrevessat, envejant les ventafocs de cabells blancs, que estaven per tot arreu, volant més que ballant.

Anuncis

Oda a la cuina

Adore la cuina. Normalment és el regne de mon pare i quasi no ens deixa entra-hi. Però quan estic a soles, esdevé el lloc on més temps passe al cap del dia. La taula de la cuina es converteix en un despatx improvisat, la ràdio em fa companyia i m’ensenya coses i al forn es cuina alguna recepta que requereix més temps i cura.

És un entorn càlid, i no em refereix a la calor dels fogons, sinó als seus colors, a la forma especial en que reverbera la música a les rajoles, i a la sensació d’intimitat  i d’evocació de records de la infantesa que provoca aquest espai. Tot es barreja, com per art de màgia, com els ingredients d’una coca, que amb totes les seues textures i colors, acaben transformant-se en un tot homogeni, agradable i dolç.

És terapèutica, els dolors més grans de l’ànima es poden curar mentre es prepara un pollastre amb prunes, acompanyada de la trompeta del gran Miles Davis i d’una copa de vi.  També fomenta la creativitat, i acabes renovant la recepta de la teua iaia afegint-li un poc de la teua personalitat, i assegurant-te així que mai no es perdrà el llegat culinari de la teua fàmília, els teus arrels de sabor.

Som molts més els motius que podria dir, però potser són massa personals com per a publicar-los a l’abocador. Quin és el teu lloc favorit de casa?