El nom és una cosa que et marca de per vida

A la meua familia estem de celebració triplicada, ja que esperem ni més ni menys que tres criatures alhora. Tres xicotets que encara son més petits que un cigró, però que han desvancat a sa mare, que només tenia dos noms triats “per a si algun dia tenia fills”, Pepe i Lola.

                  Ja, a mi al principi tampoc m’entusiasmaven, però al contrari del que m’ha passat amb els nebots ja nascut, ja m’havia acostumat al seu nom sense que encara fòren ni projecte, i ara resulta que en son tres, i s’han de buscar dos noms més per sexe per a les posibles combinacions que tinguen un poquet de consonància.  Em fa gràcia tindre un Pepe i una Lola i no vull renúnciar a aquestos noms, per molt que només siga la tieta segona, paré pressió amb xantatge emocional si cal.

                        Gràcies a que els mòbils cada dia fan més coses, els futurs pares i els tiets i tietes hem fet un grup de Whats App, per a seguir la evolució de l’embaraç i ara també per a proposar noms amb la intenció que els pares agarren idees. L’altra vesprada començarem a proposar noms només per a riure, com Jonhatan, Jennifer, Vanessa, que son molt bonicos si eres angloparlant, però que si naixes ací et condemnen a ser una xoni quasi des del bressol. Malauradament alucinarieu amb la quantitat de noms anglosaxons posats. Si s’avorriu pode comprovar quantes persones tenen un nom per províncies a l’INE.

                  Qui ací escriu en té un nom fòra de l’habitual i ha patit totes les fases que això aporta: que quan et coneguen o no obliden mai el teu nom o que els coste moltíssim recordar-lo (Victoria, Margarita, Azucena…); que et posen malnoms que no parlen de tu sino del teu nom (Bio de danone -abans no fou activia-, Bio-frutas, Vio-tetis, Violència, Vaiolet), estic acostumada i em fa inclús gràcia. Per a fer la conya sobre el malament que parlem anglés els castellanoparlants m’autoposí Bayolet, i he vist com el nom corria per internet, fins al punt que hi ha gent que li volia posar a una filla.

Però hi ha una cosa en referència al meu nom que no soporte, que li ho posen als gossos. He conegut en persona a tres gossos que es deien Violeta, però hui, he vist quelcom insuperable, que em dona quasi ganes d’arrancar-me els ulls i els cabells. Això!

Crec que no tinc res més a comentar…

Anuncis

Per què?!

         Fa vora set anys vaig descobrir aquesta cançó dels Verdcel, i em semblava quasi màgica. L’ambient malenconiós de melodia i lletra em feren fer sentir molt identificada, a mi que sempre tendeix cap a la tristesa, que és la tristesa la que m’espenta a moure’m i gaudir la vida. És tranquil·litzant quan un sentiment injustificat d’aquesta manera potser el motor de totes les coses boniques que puguen passar-te, que et passen perquè tu les provoques, que les provoques perquè no vols ser un cabdell humà sobre un llit, deixant que passe el temps.

El cas és, tornant a la cançó, que pensava que en uns pocs anys passarien aquestes sensacions, que trobaria per fi trobaria el meu lloc, però només he arribat a la mateixa conclusió que els Verdcel, que el meu lloc estarà on jo estiga, que m’agraden aquests remolins de destrucció productiva, de deconstruir (com fan amb el menjar) per tal de trobar l’essència, que no vull canviar.

Pots sentir-la mitjançant el grooveshark punxant l’enllaç del títol de la cançó. Espere que t’agrade.

Títol: Per què?
Grup: Verdcel
Disc: On està el lloc?
Any: 2004

Per què sent la necessitat d’escapar
fugir de la gran ciutat
eixe monstre pelut i gros, ple d’olors
antenes, cables i necessitats?
Serà que no m’hi trobe?
Serà que no desitge estar?

Per què son plens els carrers
de gent que parla sense dir res
que no es planteja res, tot bonic
cor/recte, tot està bé?

Serà que m’equivoque?
Serà que sempre pense mal?

per què em sent un boig?
per què no hi veig clar?
per què pense molt?
per què no puc canviar?

per què em sembla tot fals
per què s’omple el meu cap?
per què tot amagat?
per què no vull canviar?

Retrovisor

Imatge: CMVida Juvenil

        Ara, que ja som (una altra volta) a l’any on s’acabava el món, que ja porte un quart de segle a les costelles i un poquet més de mala baba (encara que no tant com hauria), em veig capacitada per a fer el repàs a un any que ha sigut de vertigen. Molt probablement a ningú de vosaltres vos interesse com he viscut aquest 2011 que ja hem deixat arxivat, però això que llegeixes no és una altra cosa que el meu abocador, i pensar anar endavant.

Si haguera de posar-li un títol seria “l’any social”. Per primera volta les xarxes, i no només les d’Internet (que també i molt), sinó les xarxes socials tradicionals s’han multiplicat i han produït milers de coses boniques. Juntes, moltes amigues i amics i la flor que ací vos conta, hem intentat gestionar el Festival de Rock d’Alaquàs de forma participativa i donant l’oportunitat de donar-se a conéixer a joves artistes de diferents disciplines, hem generat un col·lectiu d’amants de l’Horta, el cultiu i la alimentació biològica. I aquests projectes continuen en marxa, i amb tot l’entusiasme i energia que és possible posar-li. Es diuen aFRA i Gent de l’Horta. Si seguim amb la sociabilitat, ha sigut un any de primers passos: em llancí a formar-ne part de la política local (tot i isquí escaldada), a formar-ne part de l’Assemblea 15M del meu poble (tot i que també isquí escaldada), i a ser una Sarraïna de pro (aquesta última només m’ha donat que alegries).

Seguint amb les xarxes, amb les que si que tenen que vore amb l’Internet, ha sigut sense lloc a dubtes l’any de Twitter. Hem descobert el poder de difusió que tenim cadascuna, ja siga per a temes d’importància general, o només acudits per a passar l’estona. Twitter m’ha donat la oportunitat de conéixer, virtualment, a gent meravellosa a la qual haguera sigut difícil conéixer d’una altra manera, ha canviat la forma de relacionar-se, horitzontalitzant-la, llevant convencions socials formals per falta de caracters. Per a mi, que em passe més hores pel món que a ma casa, és la forma d’estar connectada de manera quasi immediata amb la realitat (per cert, mil gràcies a la genialitat de qui inventà l’smartphone!)

Enguany he decidit trencar amb càrregues innecessàries que he mantingut per caboteria, comoditat o “tradició”?

He començat a la Universitat presencial, aconseguint així re-motivar-me. Quasi havia oblidat el quelcom especial de la Sociologia, si ja era friqui prepareu-se perquè vaig a donar-vos una pallissa enorme.
M’he reafirmat en la meua individualitat, em calia dur-me alguna galeta per enrecordar-me que també tinc melic, i que no passa res per mirar-se’l de tant en tant.
He assumit que la gent s’emparella/s’ajunta/es casa, i que no són/no volen ser les mateixes i mateixos que coneguérem, la vida gira i gira, ningú no és mateix sempre, i qui sap si no sóc jo qui demà no sóc/no vull ser la persona que he sigut fins ara.
He deixat anar persones com si fóren una branqueta que flota a la corrent del riu, adonant-me que no podem aferrar-nos a tot. Hem de deixar que continuen el seu curs.

Però sobretot he rigut molt i he gaudit més amb coses tan ximples com anar a cantar a l’hort una nit d’entre setmana fins a altes hores de la matinada. He d’agrair-vos a totes les persones que s’heu creuat amb mi, ja siga una o moltes voltes per suportar-me i ensenyar-me a comprendre’m a mi mateixa.

Engeguem un any ple de projectes, que no fa bon color, però al qual no li anem a presentar la derrota amb cobert de plata, haurà tombar-nos moltes voltes abans. Ànims! Podem amb el 2012!

Involució

Ens pensavem que erem la pera llimonera, el G20 en persona ens convidava a una cadira per a que sentirem com parlen els majors.
No he descobert res que ningú no sapiguera, era tot una sit-com de les roïnes, un miratge. Ara els de sempre paguem les conseqüències.

Mentre no paren d’eixir tots els exessos provocats per polítics coents, com el cas Emarsa, l’impresentable gendre del rei, i un etcétera tan llarg com vergonyós, tornem a ser inmigrants, perdent, en molts dels casos, a talents que enriquiran els païssos que els acullen. N’hi ha cinc persones del meu entorn que van a emigrar pròximament a la recerca d’una oportunitat, fugint de la miseria que cada volta està més a prop. La persona que més mal em fa que s’en vaja és el meu cosí major, el qual deixa ací un xiquet de quasi deu anys a qui no sabem si podrem vore tot el volguèrem.

Ell, com ja ho fèren molts altres, creuarà l’Atlàntic d’ací a una setmana, amb la diferència que hem canviat els viatges de setmanes i en vaixell, per els que duren hores i són en avió. La sort del meu cosí és que no va a un lloc alié, sinó al poble de la seua dona, amb la seua extensa i acollidora família política, els quals els tiraran una maneta recorrint a les xarxes socials (no al facebook, ni al twitter, sinó a les tradicionals: família llunyana, veines…). Després de dos anys d’atur, de contractacions quasi pirates que l’han explotat, de neguit, de quasi autocompasió, d’intentar per tots els mitjans tirar endavant la seua família, no els ha quedat altra alternativa.

La meua família és petita, i els cosins som com una pinya. Tindre el David en la distància no va a ser fàcil per a cap de nosaltres, però creue els dits per a no vore’l en molts messos llevat de per l’skype, per que serà bona senyal. Si em deixe dur per les senyals, passaran de l’hivern a l’estiu, quina bona metàfora veritat? A més, van a una terra anomenada Fortaleza, espere que s’els encomane, que tinguen força i tinguen sort, que els done la oportunitat de preocupar-se per què fer el cap de setmana i no com arribar a fi de mes.

Et trobarem a faltar! Molt bon viatge! Molta merda!

Ceràmiques Guzman

 

No esperava una noia tan bonica, darrere d’aquest taulell.
El teu estil em fascina, on has estat tot aquest temps?
I aprofitaré ara que et gires per donar gràcies al cel
i per passar-te revista dels talons fins als cabells.
I no t’espantis però ara voldria dir-te que ho ets tot per mi, que jo puc ser tot teu.
Vull sentir-te explicar la teva vida, el teus somnis i els teus grans secrets.
I tornes i em dediques el més gran dels teus somriures.
I emboliques el paquet, i les teves mans expertes l’adornen amb un llacet.
I congelo el moment quan les nostres mans es creuen a l’intercanviar el bitllet.
Però, els teus ulls estan nerviosos, has d’atendre altres clients.
Però, si dubtes, podries atrevir-te a sortir amb mi a fer un cigarret.
Per si penses que podria servir-te, jo m’esperaré per aquí encara algun temps.