El abuelo Antonio

El meu avi, mai no va ser-ho, sempre sigué El Abuelo Antonio. Ni abu, ni iaio, ni res semblant. I tot i que li parlàvem de vosté era la persona més propera i càlida que he conegut mai.

Fa vora catorze anys que ens deixà, però si encara hi estiguera, hui seria un dia de festa grossa a la família. Hui és el seu aniversari, i també el de la mare. N’estic convençuda que haguera organitzat un menjar familiar enorme, i haguera estat pensant en els detalls des de el mes d’agost. I el seu somriure ens hauria il·luminat a tots per un dia, i ens hauria fet oblidar dels problemes de la rutina.

Cada volta que parlem del Abuelo Antonio els meus cosins i jo, o amb les meues ties, acabem per riure. I és que ell tenia una capacitat innata per fer que el glop més amarg només fòra agre-dolç. El relat que ve a continuació és la versió novel·lada d’una de les coses més dures( de les moltes duríssimes que passà) que va haver de viure l’abuelo a la vida, i de la qual, per tal de fer-les a ma mare i mes ties la vida més fàcil, no digué res fins que arribà a la vellesa.

-Antonio Carreño.

Era la tercera volta que anunciaven el seu nom per megafonia. Les mirades del la resta de la cel·la no savien cap a ón dirigir-se. A Burgos, el clima hivernal era molt més dur que a la seua Caravaca natal, i els draps que el cobrien, mostrant inclús els seus genitals, el feien més gèlid encara.

S’obrí la porta de la cel·la:

– ¿Quién es Antonio Carreño?¿Por qué no has respondido a la megafonía?

– Disculpe, soy yo, en el frente cayó una bomba cerca y me he quedado sordo.

– Hay alguien que quiere verte, ¡muévete!

El futur Comte de Caravaca aparegué caminant parsimoniós pel passadís. L’Antonio era el fill del Juan Pedro, el capatàs dels pares. Aquell home era quasi analfabet, què sabia ell de rojos i nacionals? Haguera acabat els seus dies entre les parets d’aquell camp de concentració, de no ser per què la noble família accedí a revisar la llista de pressos. Per fi el va vore front a front.

– No se preocupe Antonio, mañana vendrá mamá, le traerá ropas y le llevará a casa.

Les llàgrimes corregueren pel seu rostre. No anava a morir a mans d’un altre home i tan lluny de casa.

Al matí següent li cridaren per magafonia. Donà un bot i es dirigí atropelladament a cap a la porta. El guarda li mirà extranyat:

–  Pero, ¿tú no estabas sordo?

Aquesta història em la contà l’abuelo moltíssimes voltes. L’havia callat tants anys que necessitava explicar-la una i altra volta. Sempre plorava quan parlava del fill del comte, però reiem plegats quan aplegàvem al soldat de la porta de la cel·la. S’havia quedat sord, però no tant per no estar pendent del seu passaport a la llibertat, o no tanta llibertat.

L’abuelo Antonio és la única persona que conec que ha passat a la eternitat, per que inclús els fills dels meus cossins, que mai no el van conéixer, saben de les seues històries, la seua innocència i la seua capacitat per tornar agredolç el glop més agre.