El nom és una cosa que et marca de per vida

A la meua familia estem de celebració triplicada, ja que esperem ni més ni menys que tres criatures alhora. Tres xicotets que encara son més petits que un cigró, però que han desvancat a sa mare, que només tenia dos noms triats “per a si algun dia tenia fills”, Pepe i Lola.

                  Ja, a mi al principi tampoc m’entusiasmaven, però al contrari del que m’ha passat amb els nebots ja nascut, ja m’havia acostumat al seu nom sense que encara fòren ni projecte, i ara resulta que en son tres, i s’han de buscar dos noms més per sexe per a les posibles combinacions que tinguen un poquet de consonància.  Em fa gràcia tindre un Pepe i una Lola i no vull renúnciar a aquestos noms, per molt que només siga la tieta segona, paré pressió amb xantatge emocional si cal.

                        Gràcies a que els mòbils cada dia fan més coses, els futurs pares i els tiets i tietes hem fet un grup de Whats App, per a seguir la evolució de l’embaraç i ara també per a proposar noms amb la intenció que els pares agarren idees. L’altra vesprada començarem a proposar noms només per a riure, com Jonhatan, Jennifer, Vanessa, que son molt bonicos si eres angloparlant, però que si naixes ací et condemnen a ser una xoni quasi des del bressol. Malauradament alucinarieu amb la quantitat de noms anglosaxons posats. Si s’avorriu pode comprovar quantes persones tenen un nom per províncies a l’INE.

                  Qui ací escriu en té un nom fòra de l’habitual i ha patit totes les fases que això aporta: que quan et coneguen o no obliden mai el teu nom o que els coste moltíssim recordar-lo (Victoria, Margarita, Azucena…); que et posen malnoms que no parlen de tu sino del teu nom (Bio de danone -abans no fou activia-, Bio-frutas, Vio-tetis, Violència, Vaiolet), estic acostumada i em fa inclús gràcia. Per a fer la conya sobre el malament que parlem anglés els castellanoparlants m’autoposí Bayolet, i he vist com el nom corria per internet, fins al punt que hi ha gent que li volia posar a una filla.

Però hi ha una cosa en referència al meu nom que no soporte, que li ho posen als gossos. He conegut en persona a tres gossos que es deien Violeta, però hui, he vist quelcom insuperable, que em dona quasi ganes d’arrancar-me els ulls i els cabells. Això!

Crec que no tinc res més a comentar…

Anuncis

Involució

Ens pensavem que erem la pera llimonera, el G20 en persona ens convidava a una cadira per a que sentirem com parlen els majors.
No he descobert res que ningú no sapiguera, era tot una sit-com de les roïnes, un miratge. Ara els de sempre paguem les conseqüències.

Mentre no paren d’eixir tots els exessos provocats per polítics coents, com el cas Emarsa, l’impresentable gendre del rei, i un etcétera tan llarg com vergonyós, tornem a ser inmigrants, perdent, en molts dels casos, a talents que enriquiran els païssos que els acullen. N’hi ha cinc persones del meu entorn que van a emigrar pròximament a la recerca d’una oportunitat, fugint de la miseria que cada volta està més a prop. La persona que més mal em fa que s’en vaja és el meu cosí major, el qual deixa ací un xiquet de quasi deu anys a qui no sabem si podrem vore tot el volguèrem.

Ell, com ja ho fèren molts altres, creuarà l’Atlàntic d’ací a una setmana, amb la diferència que hem canviat els viatges de setmanes i en vaixell, per els que duren hores i són en avió. La sort del meu cosí és que no va a un lloc alié, sinó al poble de la seua dona, amb la seua extensa i acollidora família política, els quals els tiraran una maneta recorrint a les xarxes socials (no al facebook, ni al twitter, sinó a les tradicionals: família llunyana, veines…). Després de dos anys d’atur, de contractacions quasi pirates que l’han explotat, de neguit, de quasi autocompasió, d’intentar per tots els mitjans tirar endavant la seua família, no els ha quedat altra alternativa.

La meua família és petita, i els cosins som com una pinya. Tindre el David en la distància no va a ser fàcil per a cap de nosaltres, però creue els dits per a no vore’l en molts messos llevat de per l’skype, per que serà bona senyal. Si em deixe dur per les senyals, passaran de l’hivern a l’estiu, quina bona metàfora veritat? A més, van a una terra anomenada Fortaleza, espere que s’els encomane, que tinguen força i tinguen sort, que els done la oportunitat de preocupar-se per què fer el cap de setmana i no com arribar a fi de mes.

Et trobarem a faltar! Molt bon viatge! Molta merda!