La mala educació

   Sempre m’ha cridat la atenció la gent que no saluda. Gent amb la que has compartit experiències, moments que ja seran irrepetibles, i que a millor o a pitjor, també t’han configurat com a persona. I un dia decideixen ignorar la teua existència i deixar de saludar-te, tot i que sigues com jo, una senyora de metre setanta sis vestida amb colors cridaners i amb els cabells en constant evolució. Personalment només he retirat el salut després de cansar-me de rebre el silenci com a resposta al meu innocent “Hola!” , però, tot i així, m’he sentit estranya, com si tinguera al grillet xiuxiuejant-me a l’orella que això no estava bé.

Per un moment m’agradaria posar-me al cap d’eixa gent i vore que pensen. Ha de ser quelcom paregut a un “xinxa rabinya, ja no t’ajunte” però amb llenguatge d’adult… pensant-ho bé no crec que ni els aplegue per a poder elaborar-ho més. La situació és encara més pròpia d’un acudit quan es tracta de regidors i regidores d’un ajuntament, amb els quals tractes per diferents motius. Definitivament s’hauria de fer alguna mena de test que certificara les capacitats dels possibles càrrecs públics.

En fi, aquesta cançó vos la dedique a vosaltres, gent que treieu el salut, acompanyada d’una rialla i el desig que sigueu feliços i felices.

Vacances

La majoría del món està de vacances. Jo no. Jo vaig triar setembre per a poder gaudir com a música, com a festera i com alaquasera del final de l’estiu i del meu mes favorit de l’any. Malgrat tot, enguany no em trobe prou fina, no sé si será la calor, o portar quasi un any treballant després d’una megaaturada de dos anys, però estic iracisble, alterada, atacada…

Potser per això s’inventaren les vacances en estiu, per tal no patir els efectes de cansament barretjats amb la calor, i amb les seues nefastes conseqüències. El cas és que mire setembre i en lloc de pensar en relax em dóna vertígen: exàmens in-extremis (o aprove o em passen a Bolonia), reorganització del FRA, repressa de Gent de l’Horta, possada en marxa d’un projecte en la Federació de Cases de Joventut, preparació de noves peces per a dolçaina, retallada d’horari laboral…

Potser m’he passat adquirint responsabilitats, però tot i que són un fum de maldecaps, m’agrada tant! Qui més està patint la multiactivitat és la meua carrera, que si haguera anat a curs per anys l’acabaria enguany, però que molt probablement acabe prop dels 30. Em queda un mes per davant, per possar-me les pil·les i redecorar la meua vida, com deien a aquell anunci d’Ikea.

De moment crec que he trobat una sol·lució per a gaudir de setembre: apagar el mòbil i amagar l’USB d’internet.

Septiembre

Se acerca septiembre y estoy emocionada porque llegue. Poco a poco los días empiezan a hacerse cortos, la luz es algo más tenue, y se cierra otro año.

Para mí los años empiezan en septiembre. Acaba el tiempo de relax, de viajes, aventuras, noches sin fin… y vuelven los planes, las expectativas, las ilusiones de cara al tiempo que comienza.

Además, en Alaquàs las fiestas también son en septiembre.  A modo de despedida del tiempo estival, durante más de quince días las calles se llenan de gente, de pólvora, de música, de trajes de todo tipo y todos los tiempos… cada persona aporta su granito para hacer que todo sea disfrute. Siempre he pensado que nuestras fiestas son el legado de nuestros antiguos que las eligieron en estas fechas para despedir el verano a lo grande y reengancharse con un dulce sabor de boca.

¡Tengo tantas ganas de que lleguen las fiestas y de darlo todo en las calles! Pero sobretodo de reencontrarme con la rutina en serio, que hace mucho tiempo que no le veo el pelo y me viene haciendo falta. Es curioso como es siempre la inconformidad la que manda y acabamos echando de menos aquello que mirábamos de forma rancia. En fin.

Septiembre está tocando. ¡¡Toc, toc!!

¡Voy a abrirle!