Retrovisor

        Ara, que ja som (una altra volta) a l’any on s’acabava el món, que ja porte un quart de segle a les costelles i un poquet més de mala baba (encara que no tant com hauria), em veig capacitada per a fer el repàs a un any que ha sigut de vertigen. Molt probablement a ningú de vosaltres vos interesse com he viscut aquest 2011 que ja hem deixat arxivat, però això que llegeixes no és una altra cosa que el meu abocador, i pensar anar endavant.

Si haguera de posar-li un títol seria “l’any social”. Per primera volta les xarxes, i no només les d’Internet (que també i molt), sinó les xarxes socials tradicionals s’han multiplicat i han produït milers de coses boniques. Juntes, moltes amigues i amics i la flor que ací vos conta, hem intentat gestionar el Festival de Rock d’Alaquàs de forma participativa i donant l’oportunitat de donar-se a conéixer a joves artistes de diferents disciplines, hem generat un col·lectiu d’amants de l’Horta, el cultiu i la alimentació biològica. I aquests projectes continuen en marxa, i amb tot l’entusiasme i energia que és possible posar-li. Es diuen aFRA i Gent de l’Horta. Si seguim amb la sociabilitat, ha sigut un any de primers passos: em llancí a formar-ne part de la política local (tot i isquí escaldada), a formar-ne part de l’Assemblea 15M del meu poble (tot i que també isquí escaldada), i a ser una Sarraïna de pro (aquesta última només m’ha donat que alegries).

Seguint amb les xarxes, amb les que si que tenen que vore amb l’Internet, ha sigut sense lloc a dubtes l’any de Twitter. Hem descobert el poder de difusió que tenim cadascuna, ja siga per a temes d’importància general, o només acudits per a passar l’estona. Twitter m’ha donat la oportunitat de conéixer, virtualment, a gent meravellosa a la qual haguera sigut difícil conéixer d’una altra manera, ha canviat la forma de relacionar-se, horitzontalitzant-la, llevant convencions socials formals per falta de caracters. Per a mi, que em passe més hores pel món que a ma casa, és la forma d’estar connectada de manera quasi immediata amb la realitat (per cert, mil gràcies a la genialitat de qui inventà l’smartphone!)

Enguany he decidit trencar amb càrregues innecessàries que he mantingut per caboteria, comoditat o “tradició”?

He començat a la Universitat presencial, aconseguint així re-motivar-me. Quasi havia oblidat el quelcom especial de la Sociologia, si ja era friqui prepareu-se perquè vaig a donar-vos una pallissa enorme.
M’he reafirmat en la meua individualitat, em calia dur-me alguna galeta per enrecordar-me que també tinc melic, i que no passa res per mirar-se’l de tant en tant.
He assumit que la gent s’emparella/s’ajunta/es casa, i que no són/no volen ser les mateixes i mateixos que coneguérem, la vida gira i gira, ningú no és mateix sempre, i qui sap si no sóc jo qui demà no sóc/no vull ser la persona que he sigut fins ara.
He deixat anar persones com si fóren una branqueta que flota a la corrent del riu, adonant-me que no podem aferrar-nos a tot. Hem de deixar que continuen el seu curs.

Però sobretot he rigut molt i he gaudit més amb coses tan ximples com anar a cantar a l’hort una nit d’entre setmana fins a altes hores de la matinada. He d’agrair-vos a totes les persones que s’heu creuat amb mi, ja siga una o moltes voltes per suportar-me i ensenyar-me a comprendre’m a mi mateixa.

Engeguem un any ple de projectes, que no fa bon color, però al qual no li anem a presentar la derrota amb cobert de plata, haurà tombar-nos moltes voltes abans. Ànims! Podem amb el 2012!

Erase and rewind

Ahir em retrobí amb aquesta deliciosa cançó de  The Cardigans, deprés de més de deu anys sense sentir-la.

Gaudeix-la! ;)

Control

Si sóc fanàtica d’algun músic aquest és el John Frusciante. La seua història és la d’una estrella de rock de les que pasaran a la història de la música. Potser el coneixes de la seua aportació als Red Hot Chili Peppers, però si en el grup suposa un abans i un després, la seua part en solitari és encara molt més interesant. Les seues vessants experimentals són multisensorials, és capaç de dur-te a un món devastat a cançons com “23 go in to End“, embolicar-te amb acords de guitarres de forma suau com a “Ramparts” o sincerar-se entre el falset i la veu desgarrada acompanyat amb la guitarra, com al video que voràs a aquesta entrada.

A poquet a poquet, s’ha convertit en una de les persones que no conec més importants de la meua vida. Puc recòrrer a ell en moltes situacions anímiques i inclús psicòtiques i sempre m’aporta el contrapunt necessari, tant musicalment com amb les sues lletres. No recorde haver-li fet un homenatge a l’avocador, per això, tot i sabent que puc fer-me molt pesada, crec que ha arrivat el moment. A continuació una de les meues cançons favorites del “Curtains”, “Control”, de la qual vos posse la lletra per a que traduiu al google ;)

It’s not the way I go
It’s not the way I go
No one here hears me
Sick of people knowing me
Life’s confusing me
There’s so much I don’t see
something’s controlling me
It’s no way to live
I haven’t got a thing to give
And those signs trade off
I’m a line from loud to soft
For what I have to say
I wanted to build a stage
I wanted to feel this way
All this things are real
I don’t know my own field
You will prove me wrong
I don’t know one
I see now what I’ve got
It reveals just what is is not
Someday I’ll take it away
There’s nothing for me anyway
Love don’t choose me
Wide don’t see a thing
What I’m saying is now
I don’t know what it’s about
I wander through the dawn
so much goes on
Who will make me run
I admit I might be wrong
These letters shelter me now
I wonder how

Minimalisme

Solia passejar assoles per llocs poc transitats, i gaudia així dels sons que normalment passen desapercebuts: la remor del vent entre fulles dels arbres, la graveta que cau d’una roda de bicicleta després d’haver-se enganxat, la seua pròpia respiració… Aquests moments li donaven tota aquella pau que no trobava a la seua rutina, on el temps volava exprimint-se entre milers de tasques, de papers, de cares, de veus. On es feia vella a ritmes maratonians, voluntàriament.

Li agradava tindre aquell dualisme a la seua vida, passar del caos a la calma, de sobte, com si fos una saltadora olímpica llançant-se en pirueta mortal a la piscina, i allà dins sentir que el món li donava una treva, que es detenia per un instant, o que, simplement tot deixava d’existir momentàniament.

Encara que vegades també buscava aquella tranquil·litat amagant-se entre la gent, observant-la i imaginant-se les seues vides. Tenia una gran facilitat per enamorar-se mentre es traslladava en transport públic. Era un procés ràpid, una mirada li era prou per saber que eixa persona era especial, imaginava una relació “hollywoodiana” i una ruptura dolça que ocorria mentres l’amat o l’amada baixava de l’autobús. I es sentia plena de vida regalant el seu amor donant voltes a la ciutat, encara que ningú no se n’adonara. Una altra forma d’amagar-se i observar era anar al Café de les Prunes, i asseure’s mirant al carrer, on degustava la carta de té i prenia notes i dibuixos de dubtosa qualitat a una llibreta escolar.

Fou allà on va descobrir-lo a ell. Cada vesprada passava, caminant assossegadament, carregat amb una bossa gran plena de gom a gom. Es fixava en com parava atenció als petits detalls que anaven canviant el paissatge urbà. Era jove, encara que algunes canes començaven a aparéixer pels temples, i unes xicotetes arrugues li mostraven que passava gran part del dia rient. Segur que treballaria en alguna cosa relacionada amb la cultura, l’havia vist amb llibres a la mà (que no canvien a la seua bossa), amb fundes d’instruments musicals…potser serà un dinamitzador de museu, o un professor, i serà una persona imprescindible dins del seu entorn, aquella que mai no pot faltar, de les que t’alegren el dia només amb la seua presència. Amb la seua capacitat per tal de repartir amor per tot arreu se n’amorà d’aquell passejant del carrer del seu café favorit, amb la diferència, que a ell tornava a vore’l cada volta que tornava a tastar un té de gengibre o un rooibos, i mai no podia trencar aquella relació no existent.

Començà a substituir els seus passejos per estones al Café de Les Prunes, i esperava ansiosa a que aplegara el moment en que ell creuava caminant tranquil, escodrinyant si n’hi havia canvis al seu carrer. Ella s’enutjava. Mirava a tot arreu escrupolosament, per què no se n’adonava que ella era allà cada vesprada? Però, en el cas de que se n’adonara, què li havia de dir? Les Prunes ja no la calmaven, i no podia parar de pensar en aquell de qui no sabia res més que passava sobre les set per davant d’una finestra. Fins que no una vesprada no passà.

L’esperà uns deu minuts, i va decidir pagar i anar-se’n. Anava guardant la llibreta a la seua bossa sense mirar endavant, i en aplegar a la porta, algú li la obrí. Alçà la vista i allà estava.

– Vaja, per un moment pensava que no era jo la raó per la que seies a la finestra. Em dic Arnau.

El abuelo Antonio

El meu avi, mai no va ser-ho, sempre sigué El Abuelo Antonio. Ni abu, ni iaio, ni res semblant. I tot i que li parlàvem de vosté era la persona més propera i càlida que he conegut mai.

Fa vora catorze anys que ens deixà, però si encara hi estiguera, hui seria un dia de festa grossa a la família. Hui és el seu aniversari, i també el de la mare. N’estic convençuda que haguera organitzat un menjar familiar enorme, i haguera estat pensant en els detalls des de el mes d’agost. I el seu somriure ens hauria il·luminat a tots per un dia, i ens hauria fet oblidar dels problemes de la rutina.

Cada volta que parlem del Abuelo Antonio els meus cosins i jo, o amb les meues ties, acabem per riure. I és que ell tenia una capacitat innata per fer que el glop més amarg només fòra agre-dolç. El relat que ve a continuació és la versió novel·lada d’una de les coses més dures( de les moltes duríssimes que passà) que va haver de viure l’abuelo a la vida, i de la qual, per tal de fer-les a ma mare i mes ties la vida més fàcil, no digué res fins que arribà a la vellesa.

-Antonio Carreño.

Era la tercera volta que anunciaven el seu nom per megafonia. Les mirades del la resta de la cel·la no savien cap a ón dirigir-se. A Burgos, el clima hivernal era molt més dur que a la seua Caravaca natal, i els draps que el cobrien, mostrant inclús els seus genitals, el feien més gèlid encara.

S’obrí la porta de la cel·la:

– ¿Quién es Antonio Carreño?¿Por qué no has respondido a la megafonía?

– Disculpe, soy yo, en el frente cayó una bomba cerca y me he quedado sordo.

– Hay alguien que quiere verte, ¡muévete!

El futur Comte de Caravaca aparegué caminant parsimoniós pel passadís. L’Antonio era el fill del Juan Pedro, el capatàs dels pares. Aquell home era quasi analfabet, què sabia ell de rojos i nacionals? Haguera acabat els seus dies entre les parets d’aquell camp de concentració, de no ser per què la noble família accedí a revisar la llista de pressos. Per fi el va vore front a front.

– No se preocupe Antonio, mañana vendrá mamá, le traerá ropas y le llevará a casa.

Les llàgrimes corregueren pel seu rostre. No anava a morir a mans d’un altre home i tan lluny de casa.

Al matí següent li cridaren per magafonia. Donà un bot i es dirigí atropelladament a cap a la porta. El guarda li mirà extranyat:

–  Pero, ¿tú no estabas sordo?

Aquesta història em la contà l’abuelo moltíssimes voltes. L’havia callat tants anys que necessitava explicar-la una i altra volta. Sempre plorava quan parlava del fill del comte, però reiem plegats quan aplegàvem al soldat de la porta de la cel·la. S’havia quedat sord, però no tant per no estar pendent del seu passaport a la llibertat, o no tanta llibertat.

L’abuelo Antonio és la única persona que conec que ha passat a la eternitat, per que inclús els fills dels meus cossins, que mai no el van conéixer, saben de les seues històries, la seua innocència i la seua capacitat per tornar agredolç el glop més agre.