Per què?!

         Fa vora set anys vaig descobrir aquesta cançó dels Verdcel, i em semblava quasi màgica. L’ambient malenconiós de melodia i lletra em feren fer sentir molt identificada, a mi que sempre tendeix cap a la tristesa, que és la tristesa la que m’espenta a moure’m i gaudir la vida. És tranquil·litzant quan un sentiment injustificat d’aquesta manera potser el motor de totes les coses boniques que puguen passar-te, que et passen perquè tu les provoques, que les provoques perquè no vols ser un cabdell humà sobre un llit, deixant que passe el temps.

El cas és, tornant a la cançó, que pensava que en uns pocs anys passarien aquestes sensacions, que trobaria per fi trobaria el meu lloc, però només he arribat a la mateixa conclusió que els Verdcel, que el meu lloc estarà on jo estiga, que m’agraden aquests remolins de destrucció productiva, de deconstruir (com fan amb el menjar) per tal de trobar l’essència, que no vull canviar.

Pots sentir-la mitjançant el grooveshark punxant l’enllaç del títol de la cançó. Espere que t’agrade.

Títol: Per què?
Grup: Verdcel
Disc: On està el lloc?
Any: 2004

Per què sent la necessitat d’escapar
fugir de la gran ciutat
eixe monstre pelut i gros, ple d’olors
antenes, cables i necessitats?
Serà que no m’hi trobe?
Serà que no desitge estar?

Per què son plens els carrers
de gent que parla sense dir res
que no es planteja res, tot bonic
cor/recte, tot està bé?

Serà que m’equivoque?
Serà que sempre pense mal?

per què em sent un boig?
per què no hi veig clar?
per què pense molt?
per què no puc canviar?

per què em sembla tot fals
per què s’omple el meu cap?
per què tot amagat?
per què no vull canviar?

Retrovisor

        Ara, que ja som (una altra volta) a l’any on s’acabava el món, que ja porte un quart de segle a les costelles i un poquet més de mala baba (encara que no tant com hauria), em veig capacitada per a fer el repàs a un any que ha sigut de vertigen. Molt probablement a ningú de vosaltres vos interesse com he viscut aquest 2011 que ja hem deixat arxivat, però això que llegeixes no és una altra cosa que el meu abocador, i pensar anar endavant.

Si haguera de posar-li un títol seria “l’any social”. Per primera volta les xarxes, i no només les d’Internet (que també i molt), sinó les xarxes socials tradicionals s’han multiplicat i han produït milers de coses boniques. Juntes, moltes amigues i amics i la flor que ací vos conta, hem intentat gestionar el Festival de Rock d’Alaquàs de forma participativa i donant l’oportunitat de donar-se a conéixer a joves artistes de diferents disciplines, hem generat un col·lectiu d’amants de l’Horta, el cultiu i la alimentació biològica. I aquests projectes continuen en marxa, i amb tot l’entusiasme i energia que és possible posar-li. Es diuen aFRA i Gent de l’Horta. Si seguim amb la sociabilitat, ha sigut un any de primers passos: em llancí a formar-ne part de la política local (tot i isquí escaldada), a formar-ne part de l’Assemblea 15M del meu poble (tot i que també isquí escaldada), i a ser una Sarraïna de pro (aquesta última només m’ha donat que alegries).

Seguint amb les xarxes, amb les que si que tenen que vore amb l’Internet, ha sigut sense lloc a dubtes l’any de Twitter. Hem descobert el poder de difusió que tenim cadascuna, ja siga per a temes d’importància general, o només acudits per a passar l’estona. Twitter m’ha donat la oportunitat de conéixer, virtualment, a gent meravellosa a la qual haguera sigut difícil conéixer d’una altra manera, ha canviat la forma de relacionar-se, horitzontalitzant-la, llevant convencions socials formals per falta de caracters. Per a mi, que em passe més hores pel món que a ma casa, és la forma d’estar connectada de manera quasi immediata amb la realitat (per cert, mil gràcies a la genialitat de qui inventà l’smartphone!)

Enguany he decidit trencar amb càrregues innecessàries que he mantingut per caboteria, comoditat o “tradició”?

He començat a la Universitat presencial, aconseguint així re-motivar-me. Quasi havia oblidat el quelcom especial de la Sociologia, si ja era friqui prepareu-se perquè vaig a donar-vos una pallissa enorme.
M’he reafirmat en la meua individualitat, em calia dur-me alguna galeta per enrecordar-me que també tinc melic, i que no passa res per mirar-se’l de tant en tant.
He assumit que la gent s’emparella/s’ajunta/es casa, i que no són/no volen ser les mateixes i mateixos que coneguérem, la vida gira i gira, ningú no és mateix sempre, i qui sap si no sóc jo qui demà no sóc/no vull ser la persona que he sigut fins ara.
He deixat anar persones com si fóren una branqueta que flota a la corrent del riu, adonant-me que no podem aferrar-nos a tot. Hem de deixar que continuen el seu curs.

Però sobretot he rigut molt i he gaudit més amb coses tan ximples com anar a cantar a l’hort una nit d’entre setmana fins a altes hores de la matinada. He d’agrair-vos a totes les persones que s’heu creuat amb mi, ja siga una o moltes voltes per suportar-me i ensenyar-me a comprendre’m a mi mateixa.

Engeguem un any ple de projectes, que no fa bon color, però al qual no li anem a presentar la derrota amb cobert de plata, haurà tombar-nos moltes voltes abans. Ànims! Podem amb el 2012!

Erase and rewind

Ahir em retrobí amb aquesta deliciosa cançó de  The Cardigans, deprés de més de deu anys sense sentir-la.

Gaudeix-la! ;)

Efemèrides

Doncs sí, ja estem una altra volta en pre-campanya electoral (volver a empezaaaar otra vez…). Aquest matí el president del Govern de l’Estat ha anunciat eleccions anticipades per al proper 20 de novembre, i les campanyes, si ja estaven en marxa, ara es carreguen les piles per tal de convencer-nos quin és el millor equip, com al fútbol.

Segurament no he sigut l’única persona en adonar-se que la data és curiosa. El 20 de novembre, en relació al món polític espanyol és una data prou assenyalada. No només va morir el dictador Francisco Franco a 1975, el mateix dia de 1936 va ser el dia en que va morir Buenaventura Durruti, un destacat anarquista, i va ser afussellat el famós Jose Antonio Primo de Ribera, pare de la Falange. Va ser també un 20 de novembre quan va nàixer Victor d’Hondt, creador de la polèmica llei d’Hondt, que ha sigut tan comentada des del moviment 15M, i que, pel que es veu, no serà reformada per a aquestes eleccions anticipades.

Doncs ací tenim una nova efemèride per a aquesta data. S’anava a esgotar a legislatura i abracadabra, després de la enquesta del CIS on Rubalcava surt millor valorat que Rajoy, canviem de parer.

No sé perquè encara em sorprenen els nostres “grans partits”

La gàbia

És extrany que després de deixar abandonat l’abocador durant tant de temps l’utilitze per a parlar d’una gàbia. La realitat és que l’havia abandonat per tal d’abocar a altres puestos com ara el facebook, el twitter… però com cada estiu, especialment estius a Alaquàs, em torne antisocial, i veig una gilipollà qualsevol cosa que puga escriure.

Fa un parell de setmanes (ja?) estiguí al FIB, compartint moments inoblidables amb Leonisse, una amiga de Vila-Real.
Resulta que Leo té un anapurni, o una, perque no ho sap en certessa, anomenat/da Fletxa. Fletxa és un animalet graciocíssim que canta imitant tota mena de sorolls que sent al voltant (ocells, veus, motors…), però que s’acollona si n’hi ha cap element nou a la seua gàbia.

I em preguntí de sobte sinó era jo un poc com el Fletxa, oberta a moltes oportunitats exteriors però sense acabar de profunditzar tal i com jo sóc, i en quant em toquen quelcom de la rutina m’acollone i m’amague per tal que siga una cosa passatgera. O això, o n’hi ha massa argentí a la meua vida.