Hi havia una vegada un gat que es deia Gato

Hui és l’aniversari de Gato, el meu gat, almenys jo crec que és hui. Fa quinze anys, quan les vacances a Casas del Rey encara eren excitants, anava pegant una volta amb la meua bicicleta d’aleshores, Moraeta, quan me’l trobí. Tenia unes dues setmanes i un cap quasi tan gran com el seu cos menudet. Estava a punt d’ofegar-se a un toll perquè no tenia prou forces per alçar el seu cap. Estava prim i famolenc, com podia deixar-lo??

Me l’enduguí a casa, per a horror de ma mare, el banyí (per la qual cosa em duguí unes bones arrapades) i li doní de menjar. Mon pare decidí que seria bona idea quedar-se’l per tal que cresquera, i quan fòra un gat adult endur-se-lo a la cooperativa on treballava per tal de que caçara ratolins. Per això no li possàrem nom, esperant que quan aplegara a Tadel els treballadors triaren el més addient.

Però Gato mai no isqué de ma casa. Tot i ser un gatàs, no ser afectuós, ser exigent amb el menjar, s’ens ficà a tots a la butxaca i es convertí en un més de la meua familia. Hui fa 15 anys, i potser la meua vida haguera sigut molt distinta si no haguera estat present des del final de la meua infantessa fins ara.

Felicitats grosset!! Llarga vida!!

Anuncis

Au revoir rutina estival!hello tardor!

Ho sé, com sempre he deixat l’abocador amb menys fem del que hauria de tindre.  Estic rumiant frases per a fer nous cap i cua, però cap no en convenç i m’he bloquejat.

De moment alguna notícia a nivell personal. La primera i més recent és que ja he esgotat el meu temps de becària a l’ajuntament…em dóna prou llastimeta deixar d’ésser part participant de la secta, m’ho he passat genial i he aprés moltíssim. Però tinc un projecte en camí que em té molt il·lusionada , a la meua xilena favorita a València, la Florentina escalfant motors per a començar un nou curs i el 9 d’octubre a la voreta (visca qui inventara la mocadorà!).

Com que amb una única neurona no done a l’abast, vos deixe l’obra d’un altre per a que la gaudiu, i promet tornar amb més relats curts. Què són roïns? Ho sé però, potser algun dia millore, no?

La dipu ens beca

dipu

Durant els pròxims messos estaré treballant a l’àrea de serveis socioculturals de l’Ajuntament d’Alaquàs sota la beca de la Diputació de València. En un principi n’estic molt contenta perquè el fet de no tindre res a fer, una vegada acabats els exàmens, començava a transformar-me en una mena de psicótica depresiva extranya. Ja es sap que quan un comença a treballar després no sap que fer amb tant de temps lliure al seu abast.

Tot i això em sembla prou fort la propaganda que s’ha fet l’administració de la diputació amb les nostres beques. Resulta que el senyor Alfonso Rus ens vol rebre personalment als 2400 estudiants becats, de forma que qui no siga rebut a la dipu i obtinga el seu carnet de becat no podrà gaudir-la.

N’estic segura que tota la premsa hi estarà citada per tal de fer la foto de rigor i explicar les bondats de gestió en “aquestos temps de dificultats”. Em ve al cap que si cada govern local, regional o central haguera de fer-se fotos amb cadascú dels estudiants als quals beca no hi hauria prou espai als diaris per publicar-les. Sincerament, això calia?

La vida sin cámara

camera

En ocasiones te das cuenta de las necesidades innecesarias que nos solemos crear. Para mí la primordial es la cámara de fotos. Perdí la cámara dentro de mi casa (cosa inaudita donde las haya), al igual que perdí el reloj de la comunión (un día hablaremos de regalos emblemáticos que nunca debes perder). La dejé sobre mi escritorio, y allí permaneció durante días, y el día que fui a cogerla… había desaparecido.

Para mi ha supuesto un drama, ya que soy obsesiva con retratarlo todo. Uno de mis mayores hobbies consistía en hacer fotos desde el autobús a viandantes y paisajes “cutre-urbanos” con espíritu propio. Esto, además de no permitirme tener ninguna foto de Londres (donde podría haber tenido gigas y gigas) no me deja postear en el blog sobre cosas curiosas que veo, porque una imagen vale más que mil palabras y una explicación sin su soporte gráfico pierde significado.

Por ello creo que tenía que publicar esto, a modo de disculpa por no postear más a menudo, y como grito personal ante la impotencia de no poder guardar momentos de tiempo en unos cuantos megapíxeles.