Intolerància

Al meravellós món de twitter pots trobar-te gent de molta mena. Gent divertida el @berbe, el @mandarino_, el @joseba85 … gent amb que te n’aniries de farra com qualsevol assistent al darrer #benimacletuits, o gent intolerant que fa el hooligan aprofitant-se de l’anonimat. Personalment, m’agrada seguir a gent molt diversa per a conéixer altres opinions diferents de les meues, encara que moltes em posen nerviosa, i això fa, però en versió “heavy”,  l’Antoni.

L’amic @Antoni_Mallorca fa un recull diari de hooligans anticatalanistes, i els aguanta amb una paciència de sant. Sincerament, l’admire per això, jo seria més dràstica i els enviaria a la merda a la primera de canvi. És gent, que es basa en l’insult i en el recurs fàcil per tal de desqualificar a l’interlocutor, ja que els seus arguments bassats en el “pèrque sí” no els són suficients. Ell, els repiula i els despatxa amb hashtags com #demòcrates o #etfelicitofill.

Bé, després d’aquesta preciosa introducció per a no iniciats en l’art de piular vaig al cas que m’ocupa aquesta entrada. Hui he llegit això al twitter, i de seguida he pensat que li ho havia de passar a l’Antoni.

Resulta que hi ha anat gent que s’ha dirigit als dependents de la nova botiga d’Apple a València, i no els han pogut (volgut?) atendre en valencià. Com que hui arribaven els fulls de reclamació a la botiga, tot aquell que ha tingut problemes a aquest respecte ho ha estat difonent a twitter. Doncs això al @fjpalacios li ha fet molta i molta pupa. Menys d’un minut després tinc al mòbil “a new update about me”. Jo pensant que era l’Antoni que em responia, veig que no és d’un altre que del mateix crack, el @fjpalacios!

El meu primer impuls ha sigut passar, com diuen a la xarxa, no alimentes al troll! Però allò que ha dit m’ha ofés tant, que m’he dit, vaig a tindre molta més classe que tu, bonico. Aquesta és la nostra conversa íntegra.

heu vist la evolució? El mencione per a ser legal, i li dic demòcrata i tot! es clava a una conversa i comença insultant-me i després automàticament m’inclou al grup de gent que compra a Apple, empresa que em sembla igual que Microsoft, però de bon rotllo i de disseny (ara si, passa per caixa, carinyo). La conversa havia acabat quan s’hem dit bon dia, però m’he dit “reflexionem’hi si us plau, reflexionem’hi”. I torna-li la trompa al xic, ell era l’ofés! Hahahaha! Ja quan m’ha vingut, que si jo l’havia mencionat i ell parlava en “español”, no he pogut evitar riure’m a la seua cara, inclús m’ha donat llàstima. Quan no tinc cap argument ve la mare Espanya a rescatar-me. Pense que les escoles s’hauria d’explicar més bé que és l’Estat-nació, les causes de la seua implementació i les seus conseqüències, les relacions dels centres amb les periferies…però això és un altre tema. El cas és que n’hi ha qui ha patit per mi, per si estava perdent el temps i la paciència. La meua amiga @veronicamokhfi, m’ha dit:

I aleshores, en el meu moment de riure màxim, i per a emprenyament del crack, ha aparegut l’@Antoni_Mallorca per a fer el seu recull.

En fi ha sigut molt divertit, però després de llegir això, tot i còrrer el risc de poder pujar-li les visites, llegeix la seua versió, “Pedro Jota Style” al seu bloc. Sobren les paraules. Et felicite fill!

Anuncis

L’espill

Aquestos últims dies no he parat de passar situacions repetides. Primer es van succeir en moltes hores i, poc a poc, han anat acostant-se en espai i temps, fins al punt que inclús han aplegat a creuar-se i barrejar-se.

La primera fou la trobada d’una sabata en mig d’un aparcament. Sé que ara pensaràs que seria una de les sabates de disseny d’alguna xica que es passà amb l’alcohol un dissabte a la nit. Però no, era una sabata de senyora major, plana, lletja, prou oberta, la clàssica sabata que es posaria la teua iaia per a eixir a passejar. Deu hores després trobí dues d’un model prou similar (encara que estes podien cordar-se) en un carrer prou allunyat de l’aparcament, i, per si fos poc, al dia següent vaig trobar a un altre lloc la evolució de les sabates anteriors: una bamba. Per un moment vaig pensar que hi havia una onada de iaies que, cansades de contar durant anys i anys el conte de la ventafocs, decidiren passar a l’acció i llançar-se a viure’l. Per això havien deixat les sabates pel carrer i havien anat a ballar vals amb les de cristall amb els seus prínceps blaus.

La segona vegada es va produir la màgia. El mateix dia, a la mateixa hora, es celebraven dues bodes. En totes dues hi havia amics i coneguts, inclús n’hi havia gent amb connexions en totes dues. Una d’elles era d’un company de dos per quatre, corxeres i sostinguts. Cada parella i comitiva eixia aproximadament des del lloc on s’havia de casar l’altra i pel mateix recorregut. Mentres acompanyava com a banda sonora el nuvi fins on es casava, ens creuàrem pel carrer Major amb la núvia, la de l’altra boda. Imatge i reflex es creuaren, una al costat de l’altra, s’intercanviaren els papers i ho trastocaren tot.

La tercera vegada, vingué afectada pel canvi de papers. La casualitat transformà una nit de peli en una de sopar i festa amb un amic. Innocent de mi, acostumada a anar de festa assoles amb amics, no esperava res més que això. I sense adonar-me m’havia clavat en una cita en tota regla. Un joc no buscat, almenys no amb aquelles cartes. Però abans de vorem avocada al conte de la Caputxeta roja, i quan em disposava a eixir, es manifestà el llenyater proposant un pla senzill però molt apetecible, que vaig haver de rebutjar per tal de ser fidel a la meua paraula i me n’aní amb el llop, disfressat de be.

I així, el mateix dia que el reflex travessà l’espill, em trobí amb l’eixida perfecta però amb la persona equivocada i amb la sensació de ser només el personatge d’un narrador enrevessat, envejant les ventafocs de cabells blancs, que estaven per tot arreu, volant més que ballant.

L’Alzheimer i la crisi

  Ahir fou el dia mundial de l’Alzheimer. Si no estiguera de vacances, haguera organitzat activitats al voltant d’aquest dia al Centre de Dia on treballe. Enguany no és qualsevol dia de l’Alzeimer, sino el dia de l’any mundial per la seua investigació. Encara que, per a mi cada dia és el dia de l’Alzheimer. Conec a persones que han sigut clau al poble, i veig com van apagant-se amb els transcurs dels dies, amb millor o pitjor humor. Però és una de les conseqüències de treballar amb majors, has d’aprendre a acceptar l’avanç de les seues malalties així com la seua mort més endavant, o t’afones.

  Conec moltes formes també de tractar un malalt, que va des de les boletes de cotó en pél a la quasi indiferència, però no és dels malalts ni de les famílies de que vull escriure, sino de les administracions i la seua forma de cobrir les necessitats dels familiars. Amb els majors, com amb els discapacitats, la classificació categòrica no va en funció de les seues habilitats, disfuncions … Es classifica per nivells d’afectació: lleugers, mitjans i profunds.

 Quant a lleugers no hi ha el menor problema, ja que qualsevol mena de teràpia o activitat d’animació per a un públic “estándard” pot adaptar-se a les seues habilitats, aficions, etc. El problema és presenta als termes “mitjà” i “profund”, on és fa una amanida de persones prou difícil de combinar per als professionals (psicòlegs, terapeutes ocupacionals, TASOCS, TISOCS…) Així, els grups de treball estan compostos de persones amb molts i diferents graus cognitius, psicomotricitat fina i grosa, i hem de fer malabarismes per poder fer una activitat apta per a tots. Ara més d’un es preguntarà, doncs per què no feu grups?

  Aquesta és la questió on entra la crisi en joc. La majoria dels recursos es fan més de cara a recollir vots que a prestar un servei, per la qual cosa, les places són insuficients en molts casos, i els horaris dels professionals estan programats quasi exclusivament per a les hores d’atenció als usuaris. Això ja era així en temps de bonança, però ara comencen les retallades. Les administracions, amb deutes astronómics, no es preocupaven de que s’atenguera d’una forma específica i programada als usuaris dels nostres recursos (o s’hagueren preocupat en fer centres més especialitzats – centre d’atenció a les demències, centre d’atenció a malalts amb problemes de motricitat o simplement una ampliació d’horaris i d’espais que permeteren atendre’ls d’una forma més efectiva amb el mateix personal psicosocial-) . Els recursos han estat gestionats, en la seua majoria, per empreses privades, que tot i que traguèren beneficis, estan encarregant-se de pagar les nòmines dels treballadors i les treballadores des de fa messos. El nostre horari era insuficient, estem a la espera de que encara siga més curt.

  Tot i això, a nosaltres ens afecta, però no ens para. Enguany al meu centre hem posat en marxa un programa de teràpia asistida amb animals que ha donat uns resultats molt per damunt d’allò que esperavem aconseguir, i estem preparant més programes d’estimulació cognitiva i de records amb plantes i joves, per tal de poder transmetre la saviesa de les nostres persones majors aban que siga només una record que s’esvaeix.

La mala educació

   Sempre m’ha cridat la atenció la gent que no saluda. Gent amb la que has compartit experiències, moments que ja seran irrepetibles, i que a millor o a pitjor, també t’han configurat com a persona. I un dia decideixen ignorar la teua existència i deixar de saludar-te, tot i que sigues com jo, una senyora de metre setanta sis vestida amb colors cridaners i amb els cabells en constant evolució. Personalment només he retirat el salut després de cansar-me de rebre el silenci com a resposta al meu innocent “Hola!” , però, tot i així, m’he sentit estranya, com si tinguera al grillet xiuxiuejant-me a l’orella que això no estava bé.

Per un moment m’agradaria posar-me al cap d’eixa gent i vore que pensen. Ha de ser quelcom paregut a un “xinxa rabinya, ja no t’ajunte” però amb llenguatge d’adult… pensant-ho bé no crec que ni els aplegue per a poder elaborar-ho més. La situació és encara més pròpia d’un acudit quan es tracta de regidors i regidores d’un ajuntament, amb els quals tractes per diferents motius. Definitivament s’hauria de fer alguna mena de test que certificara les capacitats dels possibles càrrecs públics.

En fi, aquesta cançó vos la dedique a vosaltres, gent que treieu el salut, acompanyada d’una rialla i el desig que sigueu feliços i felices.

Astrud. Pasat, present i futur?

Els Astrud són un d’aquestos grups que m’he trobat en el meu descobriment de la escena indie. I resulta que ja els havia escoltat anys enrere!!

Són un grup inclassificable, amb unes lletres àcides i moltes voltes amb un “sense trellat” aparent, que amaga (o no) missatges més profuns. Si n’hi ha quelcom que m’agrade especialment dels Astrud és la quotidianitat i la forma que tenen de tractar la nostra cultura pop, i les cultures minoritàries, dis-li frikis. Ací et deixe una mostra, “Minusvalía” serà el pasat, “Cambio de idea” el present i “Noam Chomsky” sería un futur molt divertit!! Gaudeix-les.