El nom és una cosa que et marca de per vida

A la meua familia estem de celebració triplicada, ja que esperem ni més ni menys que tres criatures alhora. Tres xicotets que encara son més petits que un cigró, però que han desvancat a sa mare, que només tenia dos noms triats “per a si algun dia tenia fills”, Pepe i Lola.

                  Ja, a mi al principi tampoc m’entusiasmaven, però al contrari del que m’ha passat amb els nebots ja nascut, ja m’havia acostumat al seu nom sense que encara fòren ni projecte, i ara resulta que en son tres, i s’han de buscar dos noms més per sexe per a les posibles combinacions que tinguen un poquet de consonància.  Em fa gràcia tindre un Pepe i una Lola i no vull renúnciar a aquestos noms, per molt que només siga la tieta segona, paré pressió amb xantatge emocional si cal.

                        Gràcies a que els mòbils cada dia fan més coses, els futurs pares i els tiets i tietes hem fet un grup de Whats App, per a seguir la evolució de l’embaraç i ara també per a proposar noms amb la intenció que els pares agarren idees. L’altra vesprada començarem a proposar noms només per a riure, com Jonhatan, Jennifer, Vanessa, que son molt bonicos si eres angloparlant, però que si naixes ací et condemnen a ser una xoni quasi des del bressol. Malauradament alucinarieu amb la quantitat de noms anglosaxons posats. Si s’avorriu pode comprovar quantes persones tenen un nom per províncies a l’INE.

                  Qui ací escriu en té un nom fòra de l’habitual i ha patit totes les fases que això aporta: que quan et coneguen o no obliden mai el teu nom o que els coste moltíssim recordar-lo (Victoria, Margarita, Azucena…); que et posen malnoms que no parlen de tu sino del teu nom (Bio de danone -abans no fou activia-, Bio-frutas, Vio-tetis, Violència, Vaiolet), estic acostumada i em fa inclús gràcia. Per a fer la conya sobre el malament que parlem anglés els castellanoparlants m’autoposí Bayolet, i he vist com el nom corria per internet, fins al punt que hi ha gent que li volia posar a una filla.

Però hi ha una cosa en referència al meu nom que no soporte, que li ho posen als gossos. He conegut en persona a tres gossos que es deien Violeta, però hui, he vist quelcom insuperable, que em dona quasi ganes d’arrancar-me els ulls i els cabells. Això!

Crec que no tinc res més a comentar…

#IESLluísVives

             Hui tenia classe d’Estructura i canvi social en les societats contemporànies, a mitja vesprada tenia una reunió de treball al chat d’un google docs, i per acabar la jornada tenia classe de dolçaina. Així que he agarrat apunts, dolçaina, partitures, programa i botellaca d’aigua a una bossa, i el portàtil a l’altra mà, i camí a València m’he posat a llegir el twitter. Després de llegir que havien agredit a alumnes de l’Institut Lluís Vives, que havia hagut sis detinguts, m’he dit, què nassos? Quina mena d’hipòcrita sóc si vaig a classe de “Canvi social” i no recolze els adolescents que protesten per allò que és just?

I m’he plantat al carrer Xàtiva amb tots els meus trastos, buscant alguna cara amiga, ja que estava envoltada de jovenets. Ells assoles havien aconsseguit mantindre tallat el carrer Xàtiva des del matí. I com que cada volta acudiem més gent, s’han llançat a tallar Marqués de Sotelo. Hem vist com la entrada al carrer Xàtiva començava a col·lapsar-se i l’embús era més que evident. Un grup menut, de unes huitanta persones, la major part d’elles adolescents, han aconseguit tallar un dels carrers principals de València.

La polícia         Carrer Xàtiva           Carrer Marqués de Sotelo

Fins ací tot ha anat molt tranquil. S’havia convocat una mani a la porta de la Sub-delegació del Govern, al carrer Colom, i hem decidit avançar entre l’embús cap allà. Ací ha començat la operació, només entrar al carrer, s’han calçat els cascos i amb començat a seguir-nos a pas lleuger, espentant de males maneres la gent cap a la vorera. En una d’elles han tirat un senyor major a terra, just al costat de la vorera, totes s’han girat i els conductors han eixit dels cotxes per a vore què passava. Em avançat quasi correguent carrer Colom amunt fins que s’hem trobat el cordó policial a meitat de carrer.

L’embús    Arranquem       Foto anant cap a Colom    Som a Colom      El cordó policial des de la vorera del Corte Inglés

A partir d’ací la tensió ha començat a pujar. Han continuat espentant a la gent. Els he dit que si no els donava vergonya pegar a xiquets, i damunt m’ha vingut el típic imbécil diguent que no m’entenia, que era de Conca, estava anant avant per intentar provocar-me, i l’ha hagut de parar un company per què es veu que ja volia traure la porra. Hem vist que a l’altre costat del carrer hi havia més gent i hem creuat pel pas de vianants. I a la porta del Corte Inglés, després de vore que no pensaven deixar-nos passar, hem dit, doncs passem pel Corte Inglés. Només entrar han agarrat a uns xavals, un xic i una xica (d’uns 17 i 15 anys respectivament)  i els han intentat tirar fóra. Ells s’han negat i els han llançat a terra. He agarrat a un dels antiavalots del braç i m’ha donat una espentà al braç que m’ha desplaçat quatre passos. He anat a cridar a la premsa per a que enregitraren i els del Corte Inglés havien tancat les portes i l’altra banda ja l’estava custodiant un altre cordó policial. Quan m’he girat tiraven al xic de les rastes i li doblegaven el braç, i he tornat a agarrar al policía del braç, insistint per a que el deixara, i aleshores m’ha tornat a espentar, aquesta volta en el coll. M’ha dit que no em ficara. Com no, no portava identificació.

Els han emmanillat i han anat cap a dins, i he decidit seguir-los. S’ha afegit a mi una dona i un home majors, i un xic enregistrant-lo amb el mòbil. Els han clavat, guiats per un senyor de xaqueta alié al Corte Inglés, a un quartet. Poc després ha vingut l’encarregat, a ui li ho ha explicat tot el senyor secreta de xaqueta. I quant li hem preguntat com El Corte Inglés permet que els utilitzen de “calabós” extra-Estatal i ens ha dit de molt males maneres, que això no era assumpte nostre, i que si teniem cap queixa que ho denunciàrem.

Peguen als xiquets

Aquest és el video del xic que ha entrat.

Després d’això he eixit a fóra a contar-li a la gent el que havia passat, molt nerviosa, amb molta impotència, quasi plorant. A la porta la gent ha seguit protestant, i han intentat anar cap a Sub-delegació per altres carrers. M’he n’anat amb uns amics pel Mercadona que n’hi ha al costat i només entrar hi ha hagut companyes que han dit que no era bona idea. Com jo anava prou camuflà amb tots els meus trastos, he anat a soles cap a Sub-delegació. La porta estava abarrotada de lleteres, i n’hi havia com a mínim quatre antiavalots a cada carrer d’accés. A més a més, anaven armat amb rifles de pilotes de goma.

Sub-delegació      SubdelegacióII       Un amb pistolaca que ha vinvgut a la porta del Corte Inglés  Lleteres a Colom

La gent ha començat a dispersar, però el problema és que no es sabia ben bé on reconcentrar-se, fins que han publicat això.

I hem anat a Jefatura. Allà tornem a començar. Els estudiants mosquejants, cridant. Quan jo he arribat encara hi era la gent a la mateixa vorera, però ha hagut un moment en que la gent ja no cabia i ha començat a ocupar el carrer que la separa de la de enfront. Poc després han vingut dos cotxes a queixar-se i a cridar als de dins, i en questió de deu minuts, els antiavalots de Colom han mogut cap a Jefatura, amb molt d’aire i amb ganes de traure la porra.

Ja estàn ací

Han començat a espentar a la gent que hi havia més a prop de Jefatura, han llançat gent a terra, i com que tots hem començat a cridar, inclús els que no tenien a ningú al davant han tret la porra. Han pegat a un grapat, i detingut a dos xics, a un d’ells hem vist totes com l’han llançat a terra, perque sí, tot i que ja portava les manilles. Un xic ha anat a mirar que passava des de el costat, i un policía ha començat a provocar-lo, espentant-li al pit amb les dues mans. M’he possat en mig i li he tirat a la cara lo valent que era, vacil·lant a un adolescent que només volia mirar. Hem vist gent amb inflamacions a les mans i l’esquena arran de “la benvinguda a Jefatura” del policies.

Una estona després una dona se’ns apropava per tal de dir-nos que anaven a soltar als detinguts, segons la policia, en breu. He intentat esperar un poc, però tant de trato començava a fer-me mal a l’esquena, així que he marxat cap a casa. En una vesprada quatre detinguts, que junt als sis d’aquest matí en fan deu, i la sensació enorme d’impotència i injustícia. Aquest és el meu testimoni. Si voleu recolzar els alumnes del Lluís Vives acudiu demà a les 12:30 a la porta de l’Institut, i demostreu-li als policíes que en som més i tenim més coratge que tot el cos amb els seus equipaments últim model.

Falles Populars i Combatives

   

     Arriben les falles!! No, no m’he tornat boja, sé que estem en gener. De fet, les falles tradicionals porten des de novembre fent presentacions. Però no és de falles tradicionals de les que vull parlar, per a això potser ja n’hi ha massa gent. Vos presente, per si no les coneixíeu, les FALLES POPULARS I COMBATIVES.

Es tracta de gaudir les falles sense ser faller i sense ser coent, ja que qualsevol pot tindre molt de glamur sense haver de lluir l’uniforme oficial, ni seguir el protocol estricte. La novetat, ara que ens intenten limitar la llibertat de compartir i organitzar-se en Internet, és que la replegà utilitza el crowdfunding, a través de la web Verkami.

D’acord, no saps que és el crowdfunding. Consisteix en mecenatge de projectes culturals a través de donacions, adaptades a tot tipus de butxaques, per a les quals els organitzadors programen unes recompenses. Si coneixes “Cremant Muses” o “Enric Valor“, també ells s’han finançat a través d’aquest mètode.

En el projecte de les Falles Populars i Combatives s’ofereixen de recompenses, des de un mocador faller, a ser part de la Cort d’Honor o cantar amb els ESOC (Experimental Smòuquers Of Carxofa) al balcó de Ca’ Revolta. La meua amiga Silvana i jo s’hem inclinat per la última opció i patrocinarem una de les grosses de forma compartida.

Si eres de les que se’n van fugint quan arriba març, pega una ullada a la web i replanteja-t’ho.

Per a fer-te un tastet et deixe “La Mallera Faxor Infantil” dels ESOC.

Intolerància

Al meravellós món de twitter pots trobar-te gent de molta mena. Gent divertida el @berbe, el @mandarino_, el @joseba85 … gent amb que te n’aniries de farra com qualsevol assistent al darrer #benimacletuits, o gent intolerant que fa el hooligan aprofitant-se de l’anonimat. Personalment, m’agrada seguir a gent molt diversa per a conéixer altres opinions diferents de les meues, encara que moltes em posen nerviosa, i això fa, però en versió “heavy”,  l’Antoni.

L’amic @Antoni_Mallorca fa un recull diari de hooligans anticatalanistes, i els aguanta amb una paciència de sant. Sincerament, l’admire per això, jo seria més dràstica i els enviaria a la merda a la primera de canvi. És gent, que es basa en l’insult i en el recurs fàcil per tal de desqualificar a l’interlocutor, ja que els seus arguments bassats en el “pèrque sí” no els són suficients. Ell, els repiula i els despatxa amb hashtags com #demòcrates o #etfelicitofill.

Bé, després d’aquesta preciosa introducció per a no iniciats en l’art de piular vaig al cas que m’ocupa aquesta entrada. Hui he llegit això al twitter, i de seguida he pensat que li ho havia de passar a l’Antoni.

Resulta que hi ha anat gent que s’ha dirigit als dependents de la nova botiga d’Apple a València, i no els han pogut (volgut?) atendre en valencià. Com que hui arribaven els fulls de reclamació a la botiga, tot aquell que ha tingut problemes a aquest respecte ho ha estat difonent a twitter. Doncs això al @fjpalacios li ha fet molta i molta pupa. Menys d’un minut després tinc al mòbil “a new update about me”. Jo pensant que era l’Antoni que em responia, veig que no és d’un altre que del mateix crack, el @fjpalacios!

El meu primer impuls ha sigut passar, com diuen a la xarxa, no alimentes al troll! Però allò que ha dit m’ha ofés tant, que m’he dit, vaig a tindre molta més classe que tu, bonico. Aquesta és la nostra conversa íntegra.

heu vist la evolució? El mencione per a ser legal, i li dic demòcrata i tot! es clava a una conversa i comença insultant-me i després automàticament m’inclou al grup de gent que compra a Apple, empresa que em sembla igual que Microsoft, però de bon rotllo i de disseny (ara si, passa per caixa, carinyo). La conversa havia acabat quan s’hem dit bon dia, però m’he dit “reflexionem’hi si us plau, reflexionem’hi”. I torna-li la trompa al xic, ell era l’ofés! Hahahaha! Ja quan m’ha vingut, que si jo l’havia mencionat i ell parlava en “español”, no he pogut evitar riure’m a la seua cara, inclús m’ha donat llàstima. Quan no tinc cap argument ve la mare Espanya a rescatar-me. Pense que les escoles s’hauria d’explicar més bé que és l’Estat-nació, les causes de la seua implementació i les seus conseqüències, les relacions dels centres amb les periferies…però això és un altre tema. El cas és que n’hi ha qui ha patit per mi, per si estava perdent el temps i la paciència. La meua amiga @veronicamokhfi, m’ha dit:

I aleshores, en el meu moment de riure màxim, i per a emprenyament del crack, ha aparegut l’@Antoni_Mallorca per a fer el seu recull.

En fi ha sigut molt divertit, però després de llegir això, tot i còrrer el risc de poder pujar-li les visites, llegeix la seua versió, “Pedro Jota Style” al seu bloc. Sobren les paraules. Et felicite fill!

De reculades i retallades

   És un fet. Ja estem en campanya electoral de les eleccions generalíssimes, com diuen al twitter. Els candidats fan declaracions a diari per tal de donar contingut a les enquestes que encomanen, i tindre així una visió de què és allò que la gent vol que li prometen, en un exercici d’autoenganyament, per a després dur-ho al programa electoral.

En menys d’una setmana hem tingut dues reculades importants, davant d’unes mesures indecents. La primera d’elles va ser el pacte del Consell d’Administració de TVE per tal de poder controlar els continguts de les notícies dels telediaris. La reacció quasi immediata des de twitter va ser la creació del hastag #defiendeRTVE que es convertí en molt poques hores en Tender Topic a Espanya (és a dir, un dels deu temes més comentats), i per on es va difondre, a través de google docs, el manifest del Consell d’Informatius de TVE en contra de la mesura. Al dia següent, la notícia havia canviat. Ara es demanava una rectificació de l’acord: “Què era broma tontos!” Com era d’esperar ningú ha dimitit.

La segona reculada començava amb el següent anunci:

“Si hay algo seguro es que la gente nunca va a dejar de soñar”

El govern central pensà que seria molt bona idea vendre accions de “Loterias del Estado”. Es veu que no hem privatitzat prou empreses públiques (que prometien ser tot avantatges, quant a millora de tarifes per competència, qualitat dels serveis… i que només ha servit per tal de col·locar a polítics de retirada, com ara Zaplana, Rato, Olivas, González…), hem de vendre qualsevol cosa pública que aporte beneficis, sinó, què seria de la empresa amb més beneficis d’Espanya. Sí amigues, el banc Santander de l’amic Botín.

Doncs, no només érem tu i jo els que pensàvem que això ha sigut una mala idea, els inversors, per una volta a la vida estàven d’acord amb nosaltres. Encara que diferents motius. Pots llegir-ho ací.

De vegades tantejar suposa gastar massa diners, no creus?

Anem a per les retallades. Hui he sentit a la ràdio alguna cosa així com “Tablero recortivo”, un recorregut per totes les Comunitats Autónomes que estan fent retallades, una mena de” troba les cinc diferències”, però trista, molt trista. La inmensa tisora que recorreix la península i les illes ens deixa titulars com:

“Ola de recortes en las CCAA: tijeretazos en sueldos, empleos y empresas públicas”

“Los profesores se movilizan en diez CCAA contra los recortes“

“Los recortes del PP en cultura acaban con la Mostra de Valencia”

“La Comunidad Valenciana recortará el 10% el sueldo a unos 150.000 empleados”

“Balears y Navarra anuncian recortes por 400 millones”

I podria continuar fins a la sacietat.

S’acabàren els diners i no s’han gastat per a poder tindre al rebost. Pensàvem que havíem patit molt amb la crisi, i cada volta sembla que s’agreuja més, o mira el que deia ahir el “trader” de la City.

S’apropen temps molts foscos senyores, i la única cosa que ens queda és “el derecho al pataleo” i internet. I, de vegades, ni tan sols això.