Minimalisme

Solia passejar assoles per llocs poc transitats, i gaudia així dels sons que normalment passen desapercebuts: la remor del vent entre fulles dels arbres, la graveta que cau d’una roda de bicicleta després d’haver-se enganxat, la seua pròpia respiració… Aquests moments li donaven tota aquella pau que no trobava a la seua rutina, on el temps volava exprimint-se entre milers de tasques, de papers, de cares, de veus. On es feia vella a ritmes maratonians, voluntàriament.

Li agradava tindre aquell dualisme a la seua vida, passar del caos a la calma, de sobte, com si fos una saltadora olímpica llançant-se en pirueta mortal a la piscina, i allà dins sentir que el món li donava una treva, que es detenia per un instant, o que, simplement tot deixava d’existir momentàniament.

Encara que vegades també buscava aquella tranquil·litat amagant-se entre la gent, observant-la i imaginant-se les seues vides. Tenia una gran facilitat per enamorar-se mentre es traslladava en transport públic. Era un procés ràpid, una mirada li era prou per saber que eixa persona era especial, imaginava una relació “hollywoodiana” i una ruptura dolça que ocorria mentres l’amat o l’amada baixava de l’autobús. I es sentia plena de vida regalant el seu amor donant voltes a la ciutat, encara que ningú no se n’adonara. Una altra forma d’amagar-se i observar era anar al Café de les Prunes, i asseure’s mirant al carrer, on degustava la carta de té i prenia notes i dibuixos de dubtosa qualitat a una llibreta escolar.

Fou allà on va descobrir-lo a ell. Cada vesprada passava, caminant assossegadament, carregat amb una bossa gran plena de gom a gom. Es fixava en com parava atenció als petits detalls que anaven canviant el paissatge urbà. Era jove, encara que algunes canes començaven a aparéixer pels temples, i unes xicotetes arrugues li mostraven que passava gran part del dia rient. Segur que treballaria en alguna cosa relacionada amb la cultura, l’havia vist amb llibres a la mà (que no canvien a la seua bossa), amb fundes d’instruments musicals…potser serà un dinamitzador de museu, o un professor, i serà una persona imprescindible dins del seu entorn, aquella que mai no pot faltar, de les que t’alegren el dia només amb la seua presència. Amb la seua capacitat per tal de repartir amor per tot arreu se n’amorà d’aquell passejant del carrer del seu café favorit, amb la diferència, que a ell tornava a vore’l cada volta que tornava a tastar un té de gengibre o un rooibos, i mai no podia trencar aquella relació no existent.

Començà a substituir els seus passejos per estones al Café de Les Prunes, i esperava ansiosa a que aplegara el moment en que ell creuava caminant tranquil, escodrinyant si n’hi havia canvis al seu carrer. Ella s’enutjava. Mirava a tot arreu escrupolosament, per què no se n’adonava que ella era allà cada vesprada? Però, en el cas de que se n’adonara, què li havia de dir? Les Prunes ja no la calmaven, i no podia parar de pensar en aquell de qui no sabia res més que passava sobre les set per davant d’una finestra. Fins que no una vesprada no passà.

L’esperà uns deu minuts, i va decidir pagar i anar-se’n. Anava guardant la llibreta a la seua bossa sense mirar endavant, i en aplegar a la porta, algú li la obrí. Alçà la vista i allà estava.

– Vaja, per un moment pensava que no era jo la raó per la que seies a la finestra. Em dic Arnau.

L’espill

Aquestos últims dies no he parat de passar situacions repetides. Primer es van succeir en moltes hores i, poc a poc, han anat acostant-se en espai i temps, fins al punt que inclús han aplegat a creuar-se i barrejar-se.

La primera fou la trobada d’una sabata en mig d’un aparcament. Sé que ara pensaràs que seria una de les sabates de disseny d’alguna xica que es passà amb l’alcohol un dissabte a la nit. Però no, era una sabata de senyora major, plana, lletja, prou oberta, la clàssica sabata que es posaria la teua iaia per a eixir a passejar. Deu hores després trobí dues d’un model prou similar (encara que estes podien cordar-se) en un carrer prou allunyat de l’aparcament, i, per si fos poc, al dia següent vaig trobar a un altre lloc la evolució de les sabates anteriors: una bamba. Per un moment vaig pensar que hi havia una onada de iaies que, cansades de contar durant anys i anys el conte de la ventafocs, decidiren passar a l’acció i llançar-se a viure’l. Per això havien deixat les sabates pel carrer i havien anat a ballar vals amb les de cristall amb els seus prínceps blaus.

La segona vegada es va produir la màgia. El mateix dia, a la mateixa hora, es celebraven dues bodes. En totes dues hi havia amics i coneguts, inclús n’hi havia gent amb connexions en totes dues. Una d’elles era d’un company de dos per quatre, corxeres i sostinguts. Cada parella i comitiva eixia aproximadament des del lloc on s’havia de casar l’altra i pel mateix recorregut. Mentres acompanyava com a banda sonora el nuvi fins on es casava, ens creuàrem pel carrer Major amb la núvia, la de l’altra boda. Imatge i reflex es creuaren, una al costat de l’altra, s’intercanviaren els papers i ho trastocaren tot.

La tercera vegada, vingué afectada pel canvi de papers. La casualitat transformà una nit de peli en una de sopar i festa amb un amic. Innocent de mi, acostumada a anar de festa assoles amb amics, no esperava res més que això. I sense adonar-me m’havia clavat en una cita en tota regla. Un joc no buscat, almenys no amb aquelles cartes. Però abans de vorem avocada al conte de la Caputxeta roja, i quan em disposava a eixir, es manifestà el llenyater proposant un pla senzill però molt apetecible, que vaig haver de rebutjar per tal de ser fidel a la meua paraula i me n’aní amb el llop, disfressat de be.

I així, el mateix dia que el reflex travessà l’espill, em trobí amb l’eixida perfecta però amb la persona equivocada i amb la sensació de ser només el personatge d’un narrador enrevessat, envejant les ventafocs de cabells blancs, que estaven per tot arreu, volant més que ballant.

El abuelo Antonio

El meu avi, mai no va ser-ho, sempre sigué El Abuelo Antonio. Ni abu, ni iaio, ni res semblant. I tot i que li parlàvem de vosté era la persona més propera i càlida que he conegut mai.

Fa vora catorze anys que ens deixà, però si encara hi estiguera, hui seria un dia de festa grossa a la família. Hui és el seu aniversari, i també el de la mare. N’estic convençuda que haguera organitzat un menjar familiar enorme, i haguera estat pensant en els detalls des de el mes d’agost. I el seu somriure ens hauria il·luminat a tots per un dia, i ens hauria fet oblidar dels problemes de la rutina.

Cada volta que parlem del Abuelo Antonio els meus cosins i jo, o amb les meues ties, acabem per riure. I és que ell tenia una capacitat innata per fer que el glop més amarg només fòra agre-dolç. El relat que ve a continuació és la versió novel·lada d’una de les coses més dures( de les moltes duríssimes que passà) que va haver de viure l’abuelo a la vida, i de la qual, per tal de fer-les a ma mare i mes ties la vida més fàcil, no digué res fins que arribà a la vellesa.

-Antonio Carreño.

Era la tercera volta que anunciaven el seu nom per megafonia. Les mirades del la resta de la cel·la no savien cap a ón dirigir-se. A Burgos, el clima hivernal era molt més dur que a la seua Caravaca natal, i els draps que el cobrien, mostrant inclús els seus genitals, el feien més gèlid encara.

S’obrí la porta de la cel·la:

– ¿Quién es Antonio Carreño?¿Por qué no has respondido a la megafonía?

– Disculpe, soy yo, en el frente cayó una bomba cerca y me he quedado sordo.

– Hay alguien que quiere verte, ¡muévete!

El futur Comte de Caravaca aparegué caminant parsimoniós pel passadís. L’Antonio era el fill del Juan Pedro, el capatàs dels pares. Aquell home era quasi analfabet, què sabia ell de rojos i nacionals? Haguera acabat els seus dies entre les parets d’aquell camp de concentració, de no ser per què la noble família accedí a revisar la llista de pressos. Per fi el va vore front a front.

– No se preocupe Antonio, mañana vendrá mamá, le traerá ropas y le llevará a casa.

Les llàgrimes corregueren pel seu rostre. No anava a morir a mans d’un altre home i tan lluny de casa.

Al matí següent li cridaren per magafonia. Donà un bot i es dirigí atropelladament a cap a la porta. El guarda li mirà extranyat:

–  Pero, ¿tú no estabas sordo?

Aquesta història em la contà l’abuelo moltíssimes voltes. L’havia callat tants anys que necessitava explicar-la una i altra volta. Sempre plorava quan parlava del fill del comte, però reiem plegats quan aplegàvem al soldat de la porta de la cel·la. S’havia quedat sord, però no tant per no estar pendent del seu passaport a la llibertat, o no tanta llibertat.

L’abuelo Antonio és la única persona que conec que ha passat a la eternitat, per que inclús els fills dels meus cossins, que mai no el van conéixer, saben de les seues històries, la seua innocència i la seua capacitat per tornar agredolç el glop més agre.

La espiral

En espiral, girant, caragolant-se. Donant voltes i més voltes al voltant d’un mateix punt. Cada vegada més lluny, però sense perdre’l de vista.

De vegades alguna alteració algorítmica em torna al punt de partida. Però tot torna a començar. I encara que estiga arronsada i siga un punt minúscul, l’espiral exerceix la seua força innata i estira del punt fins convertir-lo en línia. Una línia corba i perfecta que gira, s’enrosca i no detén el seu camí. Que es fa eterna i pesada. Que no cessa.

Només era un somni i, mentre creixía, et mostrava aquell punt des de totes les perspectives possibles, però cada volta diferent. I la llunyania duu a l’enyorança, a la recerca d’un altre error a la equació que et torne al principi, i alguna estratègia que et nugue a ell com si d’un port es tractara.

Descobrir que el teu somni era arribar, ja t’has cansat de girar, i caragolar-te, i només vols que pare.

Paràlisi indefinida

Estava veient la tele amb tanta tranquil·litat que es quedà immòbil. Només la brisa que entrava per la finestra li remenava suaument els cabells, però la resta del seu cos estava quiet, ni tan sol se li movia el pit al respirar. Quan anà a alçar-se el seu cos estava totalment adormit i els seus nervis no tingueren prou força per moure la maquinària.

Esperà. N’estava segura que en qualsevol moment el cos es despertaria i podria moure’s. En contra del que pensava, al nou intent d’alçar-se continuava romanent al sofà. Aleshores intentà pensar les causes que li havien dut a estar d’eixa manera. Potser la tele la havia irradiat amb un rajos gamma que li havien paralitzat el cos…mmm, no, massa pelis de ciència ficció, així doncs, la brisa, era la brisa segur. Venia tan fresca que havia aconseguit congelar la seua pell i els seus músculs. Però no tenia fred, no podia estar congelada. Llavors, què nassos passava? I que anava a fer ara? Començava a tindre fam i no n’hi havia ningú més a prop.

De sobte va veure un calendari… setembre? S’havia asegut en gener! Vingué un xiquet i deixà un pollastre a l’ast a la taula. Primer va sentir la olor, era suau però intensa, saborosa i molt particular. Després va vore l’aspecte. Un rostit perfecte l’enlluernava la visió i la caloreta que desprenia el plat l’envoltava filtrant la llum a través del vapor. El pollastre anava envoltat de la guarnició: creïlles, pimentons, tomaques, albergina… tot asat. Els seus colors feien una composició típica de bodegó. Feia estona que salivava, eren massa estímuls i la impotència encara li donava més ganes. Volia seure’s a la taula a menjar pollastre amb el xiquet.

Mentre el xiquet anava i tornava de la taula, n’hi havia qui passava mirava el pollastre amb cara lasciva, i provava de tastar-ho. Eixe pollastre havia de ser seu, però no podia fer res per tal d’impedir que ningú més es sentara a la taula. Volia moure’s! Ho havia decidit, anava a intentar-ho amb totes les seues forces. Un… dos… i…