Falles Populars i Combatives

   

     Arriben les falles!! No, no m’he tornat boja, sé que estem en gener. De fet, les falles tradicionals porten des de novembre fent presentacions. Però no és de falles tradicionals de les que vull parlar, per a això potser ja n’hi ha massa gent. Vos presente, per si no les coneixíeu, les FALLES POPULARS I COMBATIVES.

Es tracta de gaudir les falles sense ser faller i sense ser coent, ja que qualsevol pot tindre molt de glamur sense haver de lluir l’uniforme oficial, ni seguir el protocol estricte. La novetat, ara que ens intenten limitar la llibertat de compartir i organitzar-se en Internet, és que la replegà utilitza el crowdfunding, a través de la web Verkami.

D’acord, no saps que és el crowdfunding. Consisteix en mecenatge de projectes culturals a través de donacions, adaptades a tot tipus de butxaques, per a les quals els organitzadors programen unes recompenses. Si coneixes “Cremant Muses” o “Enric Valor“, també ells s’han finançat a través d’aquest mètode.

En el projecte de les Falles Populars i Combatives s’ofereixen de recompenses, des de un mocador faller, a ser part de la Cort d’Honor o cantar amb els ESOC (Experimental Smòuquers Of Carxofa) al balcó de Ca’ Revolta. La meua amiga Silvana i jo s’hem inclinat per la última opció i patrocinarem una de les grosses de forma compartida.

Si eres de les que se’n van fugint quan arriba març, pega una ullada a la web i replanteja-t’ho.

Per a fer-te un tastet et deixe “La Mallera Faxor Infantil” dels ESOC.

Anuncis

Minimalisme

Solia passejar assoles per llocs poc transitats, i gaudia així dels sons que normalment passen desapercebuts: la remor del vent entre fulles dels arbres, la graveta que cau d’una roda de bicicleta després d’haver-se enganxat, la seua pròpia respiració… Aquests moments li donaven tota aquella pau que no trobava a la seua rutina, on el temps volava exprimint-se entre milers de tasques, de papers, de cares, de veus. On es feia vella a ritmes maratonians, voluntàriament.

Li agradava tindre aquell dualisme a la seua vida, passar del caos a la calma, de sobte, com si fos una saltadora olímpica llançant-se en pirueta mortal a la piscina, i allà dins sentir que el món li donava una treva, que es detenia per un instant, o que, simplement tot deixava d’existir momentàniament.

Encara que vegades també buscava aquella tranquil·litat amagant-se entre la gent, observant-la i imaginant-se les seues vides. Tenia una gran facilitat per enamorar-se mentre es traslladava en transport públic. Era un procés ràpid, una mirada li era prou per saber que eixa persona era especial, imaginava una relació “hollywoodiana” i una ruptura dolça que ocorria mentres l’amat o l’amada baixava de l’autobús. I es sentia plena de vida regalant el seu amor donant voltes a la ciutat, encara que ningú no se n’adonara. Una altra forma d’amagar-se i observar era anar al Café de les Prunes, i asseure’s mirant al carrer, on degustava la carta de té i prenia notes i dibuixos de dubtosa qualitat a una llibreta escolar.

Fou allà on va descobrir-lo a ell. Cada vesprada passava, caminant assossegadament, carregat amb una bossa gran plena de gom a gom. Es fixava en com parava atenció als petits detalls que anaven canviant el paissatge urbà. Era jove, encara que algunes canes començaven a aparéixer pels temples, i unes xicotetes arrugues li mostraven que passava gran part del dia rient. Segur que treballaria en alguna cosa relacionada amb la cultura, l’havia vist amb llibres a la mà (que no canvien a la seua bossa), amb fundes d’instruments musicals…potser serà un dinamitzador de museu, o un professor, i serà una persona imprescindible dins del seu entorn, aquella que mai no pot faltar, de les que t’alegren el dia només amb la seua presència. Amb la seua capacitat per tal de repartir amor per tot arreu se n’amorà d’aquell passejant del carrer del seu café favorit, amb la diferència, que a ell tornava a vore’l cada volta que tornava a tastar un té de gengibre o un rooibos, i mai no podia trencar aquella relació no existent.

Començà a substituir els seus passejos per estones al Café de Les Prunes, i esperava ansiosa a que aplegara el moment en que ell creuava caminant tranquil, escodrinyant si n’hi havia canvis al seu carrer. Ella s’enutjava. Mirava a tot arreu escrupolosament, per què no se n’adonava que ella era allà cada vesprada? Però, en el cas de que se n’adonara, què li havia de dir? Les Prunes ja no la calmaven, i no podia parar de pensar en aquell de qui no sabia res més que passava sobre les set per davant d’una finestra. Fins que no una vesprada no passà.

L’esperà uns deu minuts, i va decidir pagar i anar-se’n. Anava guardant la llibreta a la seua bossa sense mirar endavant, i en aplegar a la porta, algú li la obrí. Alçà la vista i allà estava.

– Vaja, per un moment pensava que no era jo la raó per la que seies a la finestra. Em dic Arnau.

L’espill

Aquestos últims dies no he parat de passar situacions repetides. Primer es van succeir en moltes hores i, poc a poc, han anat acostant-se en espai i temps, fins al punt que inclús han aplegat a creuar-se i barrejar-se.

La primera fou la trobada d’una sabata en mig d’un aparcament. Sé que ara pensaràs que seria una de les sabates de disseny d’alguna xica que es passà amb l’alcohol un dissabte a la nit. Però no, era una sabata de senyora major, plana, lletja, prou oberta, la clàssica sabata que es posaria la teua iaia per a eixir a passejar. Deu hores després trobí dues d’un model prou similar (encara que estes podien cordar-se) en un carrer prou allunyat de l’aparcament, i, per si fos poc, al dia següent vaig trobar a un altre lloc la evolució de les sabates anteriors: una bamba. Per un moment vaig pensar que hi havia una onada de iaies que, cansades de contar durant anys i anys el conte de la ventafocs, decidiren passar a l’acció i llançar-se a viure’l. Per això havien deixat les sabates pel carrer i havien anat a ballar vals amb les de cristall amb els seus prínceps blaus.

La segona vegada es va produir la màgia. El mateix dia, a la mateixa hora, es celebraven dues bodes. En totes dues hi havia amics i coneguts, inclús n’hi havia gent amb connexions en totes dues. Una d’elles era d’un company de dos per quatre, corxeres i sostinguts. Cada parella i comitiva eixia aproximadament des del lloc on s’havia de casar l’altra i pel mateix recorregut. Mentres acompanyava com a banda sonora el nuvi fins on es casava, ens creuàrem pel carrer Major amb la núvia, la de l’altra boda. Imatge i reflex es creuaren, una al costat de l’altra, s’intercanviaren els papers i ho trastocaren tot.

La tercera vegada, vingué afectada pel canvi de papers. La casualitat transformà una nit de peli en una de sopar i festa amb un amic. Innocent de mi, acostumada a anar de festa assoles amb amics, no esperava res més que això. I sense adonar-me m’havia clavat en una cita en tota regla. Un joc no buscat, almenys no amb aquelles cartes. Però abans de vorem avocada al conte de la Caputxeta roja, i quan em disposava a eixir, es manifestà el llenyater proposant un pla senzill però molt apetecible, que vaig haver de rebutjar per tal de ser fidel a la meua paraula i me n’aní amb el llop, disfressat de be.

I així, el mateix dia que el reflex travessà l’espill, em trobí amb l’eixida perfecta però amb la persona equivocada i amb la sensació de ser només el personatge d’un narrador enrevessat, envejant les ventafocs de cabells blancs, que estaven per tot arreu, volant més que ballant.

Paràlisi indefinida

Estava veient la tele amb tanta tranquil·litat que es quedà immòbil. Només la brisa que entrava per la finestra li remenava suaument els cabells, però la resta del seu cos estava quiet, ni tan sol se li movia el pit al respirar. Quan anà a alçar-se el seu cos estava totalment adormit i els seus nervis no tingueren prou força per moure la maquinària.

Esperà. N’estava segura que en qualsevol moment el cos es despertaria i podria moure’s. En contra del que pensava, al nou intent d’alçar-se continuava romanent al sofà. Aleshores intentà pensar les causes que li havien dut a estar d’eixa manera. Potser la tele la havia irradiat amb un rajos gamma que li havien paralitzat el cos…mmm, no, massa pelis de ciència ficció, així doncs, la brisa, era la brisa segur. Venia tan fresca que havia aconseguit congelar la seua pell i els seus músculs. Però no tenia fred, no podia estar congelada. Llavors, què nassos passava? I que anava a fer ara? Començava a tindre fam i no n’hi havia ningú més a prop.

De sobte va veure un calendari… setembre? S’havia asegut en gener! Vingué un xiquet i deixà un pollastre a l’ast a la taula. Primer va sentir la olor, era suau però intensa, saborosa i molt particular. Després va vore l’aspecte. Un rostit perfecte l’enlluernava la visió i la caloreta que desprenia el plat l’envoltava filtrant la llum a través del vapor. El pollastre anava envoltat de la guarnició: creïlles, pimentons, tomaques, albergina… tot asat. Els seus colors feien una composició típica de bodegó. Feia estona que salivava, eren massa estímuls i la impotència encara li donava més ganes. Volia seure’s a la taula a menjar pollastre amb el xiquet.

Mentre el xiquet anava i tornava de la taula, n’hi havia qui passava mirava el pollastre amb cara lasciva, i provava de tastar-ho. Eixe pollastre havia de ser seu, però no podia fer res per tal d’impedir que ningú més es sentara a la taula. Volia moure’s! Ho havia decidit, anava a intentar-ho amb totes les seues forces. Un… dos… i…

El vodka i el demà

L’ultima volta que el vaig vore em digué “hasta mañana”, acompanyant el missatge de besos de pel.licula. El dia anterior havia sigut intens i agredolç. El seu caràcter ballava entre la criatura que necessita tendressa i el Bogart que es mou en un món hòstil i actua amb rudessa.

I era ara, que estava actuant com una adolescent davant d’una persona extraordinària,quan m’en recordava d’ell.

Després de maleir la meua memòria, em posí un vodka, i em sentí a reflexionar mentre’s observava la vida al carrer i un predispossat amant quotidià em feia senyes des de la casa d’enfront.

Potser aquest comiat era una mena de malefici que m’inhabilitava per moure fitxa quan algú realment m’importava?

Mentre’s pensava la forma de fer-me entendre el més asertivament possible, així com la reacció més addient a cada possible resposta, m’acabí el vodka i creuí el carrer.

Durant el trajecte ho rumiava. L’última volta que el vaig vore em digué “hasta mañana”!!