Retrovisor

Imatge: CMVida Juvenil

        Ara, que ja som (una altra volta) a l’any on s’acabava el món, que ja porte un quart de segle a les costelles i un poquet més de mala baba (encara que no tant com hauria), em veig capacitada per a fer el repàs a un any que ha sigut de vertigen. Molt probablement a ningú de vosaltres vos interesse com he viscut aquest 2011 que ja hem deixat arxivat, però això que llegeixes no és una altra cosa que el meu abocador, i pensar anar endavant.

Si haguera de posar-li un títol seria “l’any social”. Per primera volta les xarxes, i no només les d’Internet (que també i molt), sinó les xarxes socials tradicionals s’han multiplicat i han produït milers de coses boniques. Juntes, moltes amigues i amics i la flor que ací vos conta, hem intentat gestionar el Festival de Rock d’Alaquàs de forma participativa i donant l’oportunitat de donar-se a conéixer a joves artistes de diferents disciplines, hem generat un col·lectiu d’amants de l’Horta, el cultiu i la alimentació biològica. I aquests projectes continuen en marxa, i amb tot l’entusiasme i energia que és possible posar-li. Es diuen aFRA i Gent de l’Horta. Si seguim amb la sociabilitat, ha sigut un any de primers passos: em llancí a formar-ne part de la política local (tot i isquí escaldada), a formar-ne part de l’Assemblea 15M del meu poble (tot i que també isquí escaldada), i a ser una Sarraïna de pro (aquesta última només m’ha donat que alegries).

Seguint amb les xarxes, amb les que si que tenen que vore amb l’Internet, ha sigut sense lloc a dubtes l’any de Twitter. Hem descobert el poder de difusió que tenim cadascuna, ja siga per a temes d’importància general, o només acudits per a passar l’estona. Twitter m’ha donat la oportunitat de conéixer, virtualment, a gent meravellosa a la qual haguera sigut difícil conéixer d’una altra manera, ha canviat la forma de relacionar-se, horitzontalitzant-la, llevant convencions socials formals per falta de caracters. Per a mi, que em passe més hores pel món que a ma casa, és la forma d’estar connectada de manera quasi immediata amb la realitat (per cert, mil gràcies a la genialitat de qui inventà l’smartphone!)

Enguany he decidit trencar amb càrregues innecessàries que he mantingut per caboteria, comoditat o “tradició”?

He començat a la Universitat presencial, aconseguint així re-motivar-me. Quasi havia oblidat el quelcom especial de la Sociologia, si ja era friqui prepareu-se perquè vaig a donar-vos una pallissa enorme.
M’he reafirmat en la meua individualitat, em calia dur-me alguna galeta per enrecordar-me que també tinc melic, i que no passa res per mirar-se’l de tant en tant.
He assumit que la gent s’emparella/s’ajunta/es casa, i que no són/no volen ser les mateixes i mateixos que coneguérem, la vida gira i gira, ningú no és mateix sempre, i qui sap si no sóc jo qui demà no sóc/no vull ser la persona que he sigut fins ara.
He deixat anar persones com si fóren una branqueta que flota a la corrent del riu, adonant-me que no podem aferrar-nos a tot. Hem de deixar que continuen el seu curs.

Però sobretot he rigut molt i he gaudit més amb coses tan ximples com anar a cantar a l’hort una nit d’entre setmana fins a altes hores de la matinada. He d’agrair-vos a totes les persones que s’heu creuat amb mi, ja siga una o moltes voltes per suportar-me i ensenyar-me a comprendre’m a mi mateixa.

Engeguem un any ple de projectes, que no fa bon color, però al qual no li anem a presentar la derrota amb cobert de plata, haurà tombar-nos moltes voltes abans. Ànims! Podem amb el 2012!

Anuncis

La espiral

En espiral, girant, caragolant-se. Donant voltes i més voltes al voltant d’un mateix punt. Cada vegada més lluny, però sense perdre’l de vista.

De vegades alguna alteració algorítmica em torna al punt de partida. Però tot torna a començar. I encara que estiga arronsada i siga un punt minúscul, l’espiral exerceix la seua força innata i estira del punt fins convertir-lo en línia. Una línia corba i perfecta que gira, s’enrosca i no detén el seu camí. Que es fa eterna i pesada. Que no cessa.

Només era un somni i, mentre creixía, et mostrava aquell punt des de totes les perspectives possibles, però cada volta diferent. I la llunyania duu a l’enyorança, a la recerca d’un altre error a la equació que et torne al principi, i alguna estratègia que et nugue a ell com si d’un port es tractara.

Descobrir que el teu somni era arribar, ja t’has cansat de girar, i caragolar-te, i només vols que pare.

Vacances

La majoría del món està de vacances. Jo no. Jo vaig triar setembre per a poder gaudir com a música, com a festera i com alaquasera del final de l’estiu i del meu mes favorit de l’any. Malgrat tot, enguany no em trobe prou fina, no sé si será la calor, o portar quasi un any treballant després d’una megaaturada de dos anys, però estic iracisble, alterada, atacada…

Potser per això s’inventaren les vacances en estiu, per tal no patir els efectes de cansament barretjats amb la calor, i amb les seues nefastes conseqüències. El cas és que mire setembre i en lloc de pensar en relax em dóna vertígen: exàmens in-extremis (o aprove o em passen a Bolonia), reorganització del FRA, repressa de Gent de l’Horta, possada en marxa d’un projecte en la Federació de Cases de Joventut, preparació de noves peces per a dolçaina, retallada d’horari laboral…

Potser m’he passat adquirint responsabilitats, però tot i que són un fum de maldecaps, m’agrada tant! Qui més està patint la multiactivitat és la meua carrera, que si haguera anat a curs per anys l’acabaria enguany, però que molt probablement acabe prop dels 30. Em queda un mes per davant, per possar-me les pil·les i redecorar la meua vida, com deien a aquell anunci d’Ikea.

De moment crec que he trobat una sol·lució per a gaudir de setembre: apagar el mòbil i amagar l’USB d’internet.

El gegant de l’illa

L'illa del gegant...

Diuen que hi ha un país on tots els seus habitants tenen l’alçada de jugadors de bàsquet, els diuen gegants, encara que no són com els gegants de les fàbules. És un país xicotet, composat per moltes illes petites, de clima suau, de vida tranquil·la.

També diuen que, no fa molts anys, en l’illa més petita de totes, hi vivia un jove gegant amb un gran esperit aventurer. Els seus pares moriren quan era menut i l’única família amb qui comptava era una tia que li feia tres visites a la setmana damunt de la seua barca. En el moment de la tragèdia, la tia volgué emportar-se’l a sa casa, però era tant l’amor que el xiquet tenia al seu tros de terra que s’haguera enfonsat en la tristor lluny del seu far.

Durant la seua infantesa i adolescència es dedicà a posar-li nom a totes les plantes i els animals que vivien a l’illa i als seus voltants. Pels matins observava l’eixida del sol, els rajos reflexats a l’aigua, treballava al seu hortet i per la vesprada s’amagava a racons on llegir llibres d’aventures i viatges.

Un bon dia decidí deixar-li a sa tia l’illeta per que en tingués cura d’ella, agarrà una motxilla i s’enfonsà a la mar damunt d’una barqueta que havia sigut un regal d’aniversari no feia molts anys. El pla era navegar fins que s’acabaren les provisions, una vegada acabades baixar a terra. Tenia molt d’interès en conèixer altres persones. A canvi de menjar i beguda els contaria històries de mariners, llegendes de sirenes que solia inventar quan es trobava a soles.

Navegant i navegant aplegà a terra, però no estava a una illa, i els habitants eren prou més baixets que ell. Havia arribat a un gran continent del qual desconeixia el nom i on tenia moltes ganes de quedar-s’hi a viure una temporada.

Continuarà…

El cielo brillaba. Cap i cua 4.2

(Si no has leído la primera parte, éste es el enlace)

No sabía que hora podría ser pero ya había oscurecido. Se percató de que bajo su espalda había un cable. El yak de la guitarra. Se asomó sobre el sofá y encontró un pequeño amplificador que estaba enchufado a una regleta que salía del suelo. Lo encendió, conectó el yak y aprovechando la intimidad del momento se marcó unos acordes.

Sentía como su cuerpo renacía a medida que tocaba, como si un impulso eléctrico recorriera sus venas y las llenara de energía, de vitalidad. Le dio más volumen al amplificador y empezó a cantar con todas sus fuerzas. La nave de devolvía el sonido en forma de eco. Cuando paró oyó un aplauso a su espalda.

Una bombilla iluminó las ventanas del altillo. Al cabo de los segundos, apareció a contraluz una silueta masculina asomada tras una de las que había abiertas. No pudo reconocerle los rasgos, sin embargo, adivinó su pelo largo y claro. En hombre permaneció en la ventana y dijo con un acento extranjero:

– Tienes un gran talento, has hecho que esa vieja guitarra grite como hacía mucho tiempo que nadie le hacía gritar.

– ¿Es suya?-respondió- Lo siento, no quería.. pensaba que.. que estaba abandonada.

– No te preocupes, puedes tocarla cuanto quieras siempre y cuando vuelvas a dejarla donde estaba.

– No, si yo.. no quiero molestar.. ye me iba y…

– En serio, no te preocupes toca cuánto quieras. ¿Te importa que baje a sentarme para escucharte? Ese Chester es demasiado cómodo como para quedarse de espectador de pie.

Encogió los hombros, lo que el hombre interpretó como un” me da lo mismo” se adentró en la habitación y despareció de la ventana. Se apagó la luz y en pocos minutos, la luz de un candil iluminaba los pasos del hombre acercándose al sofá e iluminándolo. Lo dejó en el suelo y extendió su mano para presentarse. Se llamaba Grant.

Normalmente le molestaba tocar para alguien, sin embargo, el tal Grant, le transmitía, confianza, serenidad. Le observaba como si fuera Jimmy Hendrix por lo menos, cuando a parte de parar cuando veía que la falta de las dos cuerdas, las melodías eran versiones mal tocadas de grupos míticos.

Le cedió la guitarra y mientras él comenzó a tocar de forma virtuosa, le pasó por la cabeza hacerle algunas preguntas al enigmático personaje de la nave abandonada.

Grant le contó, casi le cantó, que fue había sido un guitarrista de mucho éxito en un grupo que estuvo de moda en el Reino Unido. Que quisieron salir del cliché en el que los habían encasillado y obtuvieron por respuesta el olvido por parte de la crítica y del público. Afortunadamente había ganado el dinero suficiente para poder mantenerse el resto de su vida y dedicarse a disfrutarla, a hacer lo que le apeteciese. Hacía unos meses había llegado haciendo en una furgoneta junto con su Chester y su Fender a aquella nave, había vendido la furgoneta y se había comprado una bicicleta para poder ir al pueblo a comprar, hacer excursiones por la zona… y de momento no tenía fecha de partida fijada.

Pasaron las horas y las compartieron como si fueran viejos amigos regalándose viejas canciones, chistes, horas de conversación sobre nada en concreto y sobre cosas tan importantes como el futuro de la literatura en verso,  y sin darse cuenta, en el exterior los rayos de luz comenzaron a iluminarlo todo. Era la señal de que había llegado el momento de marcharse.

Se despidió con un gran abrazo y le prometió visitarle. Se dirigió al exterior y una vez en la puerta un soplo de brisa fresca matinal le despertó la mirada, tuvo que entornar los ojos para adaptarse a la luz. El cielo brillaba, y aquella noche había sido de las mejores de su vida.