Paràlisi indefinida

Estava veient la tele amb tanta tranquil·litat que es quedà immòbil. Només la brisa que entrava per la finestra li remenava suaument els cabells, però la resta del seu cos estava quiet, ni tan sol se li movia el pit al respirar. Quan anà a alçar-se el seu cos estava totalment adormit i els seus nervis no tingueren prou força per moure la maquinària.

Esperà. N’estava segura que en qualsevol moment el cos es despertaria i podria moure’s. En contra del que pensava, al nou intent d’alçar-se continuava romanent al sofà. Aleshores intentà pensar les causes que li havien dut a estar d’eixa manera. Potser la tele la havia irradiat amb un rajos gamma que li havien paralitzat el cos…mmm, no, massa pelis de ciència ficció, així doncs, la brisa, era la brisa segur. Venia tan fresca que havia aconseguit congelar la seua pell i els seus músculs. Però no tenia fred, no podia estar congelada. Llavors, què nassos passava? I que anava a fer ara? Començava a tindre fam i no n’hi havia ningú més a prop.

De sobte va veure un calendari… setembre? S’havia asegut en gener! Vingué un xiquet i deixà un pollastre a l’ast a la taula. Primer va sentir la olor, era suau però intensa, saborosa i molt particular. Després va vore l’aspecte. Un rostit perfecte l’enlluernava la visió i la caloreta que desprenia el plat l’envoltava filtrant la llum a través del vapor. El pollastre anava envoltat de la guarnició: creïlles, pimentons, tomaques, albergina… tot asat. Els seus colors feien una composició típica de bodegó. Feia estona que salivava, eren massa estímuls i la impotència encara li donava més ganes. Volia seure’s a la taula a menjar pollastre amb el xiquet.

Mentre el xiquet anava i tornava de la taula, n’hi havia qui passava mirava el pollastre amb cara lasciva, i provava de tastar-ho. Eixe pollastre havia de ser seu, però no podia fer res per tal d’impedir que ningú més es sentara a la taula. Volia moure’s! Ho havia decidit, anava a intentar-ho amb totes les seues forces. Un… dos… i…